Albades per Santa Cecília

La Banda de Benissa va tindre el bon gust de programar una Nit d'Albades dins dels actes al voltant de Santa Cecília.
No és habitual que una banda en Santa Cecília, ni en d'altres ocasions, cride cantadors de música tradicional, ja siga per Albades o per d'altres actuacions.
Anàrem Apa i Marieta de Pas de Quatre a les veus; Cosemi de versador; Xavi Alvado de tabaleter i jo a la xirimita.
Començàrem amb unes d'Estil introduïdes per tres músics de la banda, en el seu local, i seguírem pel poble amb les Albades.
Bon ambient, entre nosaltres, entre els músics de la banda i bon ambient entre tots. A cada parada ens estaven esperant amb pastes, dolços i begudes. Alguns components de la banda no arribaren al final: o tenien que pair les pastetes o reposar la beguda. O tal volta les dues coses.
Bon oratge i molta complicitat entre nosaltres. Fa gust tocar entre amics.
Començàrem a les deu i mitja i acabàrem passades les tres.
Tots acabàrem molt cansats.

Benidorm en festes

Benidorm és una població valenciana on uns milers d'indígenes parlen valencià, molts milers més parlen castellà i molts més milers parlen qualsevol de les llengües que us pugueu imaginar.
Ara són les festes patronals de la Mare de Déu del Sofrage, una corrupció de Mare de Deu del Naufragi. No cal oblidar que Benidorm sempre ha estat una població de mariners i, sobre tot, d'almadravers. La majoria d'almadraves del Mediterrani estaven governades per benidormins, des del capità al darrer mariner.
Els actes oficials d'aquestes festes són com les de qualsevol poble valencià: despertades, missa, sermó, mascletades, processó i castell de focs. Moltes bandes de música i per davant sempre la xirimita, com en tots els pobles de la comarca
El personal s'ho organitza en penyes. Hi ha moltes i és una curiositat sociològica que caldria estudiar: totes tenen el nom en valencià malgrat els seus components no el parlen. L'Ajuntament cuida molt aquestes penyes i els dóna a cadascuna un cuixot i diners amb l'obligació de que estiguen obertes a tot el públic, sobre tot, al turistes, així que pots entrar a la que vulgues i demanar el que vulgues. En algun lloc preferent voràs el cuixot.
Aquest cap de setmana he estat tocant en una penya, entre els seus components hi havia una barreja de castellans i valencians. Bon rotllo, molt amables i harmonia. Portaven dues portugueses vestides de negre de convidades i ballar i parlar ho feien poc, però us puc ben bé assegurar que no hauran dormit a soles.
La nit del diumenge, en acabant la processó i el sopar, pegàrem una volta visitant altres penyes. Tot el poble era una festa i molta gent pel carrer. Acabàrem a les quatre de la matinada.
A Benidorm sempre et trobes de tot i en una penya trobàrem un grup de dolçainers castellans: tres dolçaines, una caixa i un bombo. Quan arribàrem nosaltres estaven tocant una patxangada i davant la meua incitació ens tocaren unes peces tradicionals castellanes. No ho feien pas malament. No tinguérem temps de parar-se i parlar i no us puc dir res més d'ells.

(Les de la foto devien d'haver-se anat al seu poble, aquests dies no fa precisament un temps primaveral)

Composició pròpia

Fa dues setmanes un amable lector em feu un comentari recriminat-me i demanant-me les meues composicions.
El retret va ferir el meu amor propi i m'esperonà a composar per omplir eixe buit que tan encertadament m'assenyalava l'amable lector.
Vet ací el resultat del meu treball compositiu desprès de molts esforços i provatures, gitant-me amb músiques al cap, demanant ajuda a les musses, començant i esgarrant innombrables manuscrits, però al remat la feina ha fructificat i ací podeu vore el resultat.

(Ja, ja sé que no és gran cosa, però que voleu, ara ja no podran dir-me que no sóc compositor de música per xirimita. I fins i tot he estat capaç de fer una segona veu! Gràcies amable lector per assenyalar-me aquesta carència que als teus ulls -açò m'ha semblat entendre- em desqualificava. Gràcies)

Comencen les falles

Aquest cap de setmana he tocat en l'acte de presentació d'una falla.
És la primera però ara vindran més, normalment cada cap de setmana fins que s'acaben amb la de la fallera major.
Estic parlant, clar està, de les falles de Dénia.
Tinc uns bons clients amb les falles: apuntades, tretes, presentacions, sopars, albades i al remat els tres dies de falles.
No sé que passa a València i d'altres poblacions, però els fallers i les falleres de Dénia són d'un caràcter valencià normal. Vull dir res de blaverisme, anticatalanisme, etc. Un gust tocar per aquestes falles.

Dues adaptacions

El repertori tradicional de la xirimita està fet, sobre tot, d'adaptacions de tonades alienes.
En això sempre ha buscat la senzillesa i la facilitat. Lluny han estat els números acrobàtics i les dificultats. El "més difícil encara", no és un valor en el xirimiter tradicional, en qui ha primat la funcionalitat de la tonada, la seua popularitat i que fora adient al moment i situació.
Tal volta les tonades més difícils i complexes són les creades pel propi xirimiter i les variacions sobre tonades conegudes, que no pas les adaptacions de la moda del moment.
Us he posat dos exemples d'adaptacions, un d'antic i un de modern.
L'antic és una tornada de jota. La jota, que ara ens pareix molt antiga i tradicional, en un temps fou cançó i, sobre tot, ball de moda.
Una de les tonades més conegudes a tot arreu fou l'anomenada "La Estudiantina" i que en la meua comarca ara és coneguda com "Tápate Maria, tápate".
Les solfes 1 i 2 d'aquesta tornada són clàssiques en les "rondalles" de ball (les he escrit en DoM per més claredat)
La primera adaptació, certament, fóra el seu transport a ReM. Són les solfes n.3
Però la tonalitat de ReM té un color fosc en la xirimita, més apagat i menys brillant i no és la tonalitat natural de l'instrument i en la que, a més a més, s'han adaptat totes les altres tonades del repertori, sobre tot, en la que s'executen les melodies de dansa.
Així doncs, s'adapta en SolM. Solfes 4.
Ai, però en aquesta tonalitat es requereix un esforç excessiu, i més encara quan s'ha convertit en tornada obligada de totes les melodies de dansa de la comarca, el que significa nombroses execucions en una sessió de danses de qualsevol poble.
Qui fóra, va trobar una adaptació, certament enginyosa, que fa la seua execució més fàcil i, sobre tot, descansada. (Ara ens pot semblar una raresa, però quan la tornada era popular, tothom reconeixia la melodia i sabia que era "La Estudiantina").
La segona adaptació és moderna, es tracta de "Les Calçades".
Les solfes n.1 les copie de X. Richart.
Les n.2 són l'adaptació´.

Cant a la Serena

El dissabte passat es feu el Cant a La Serena que tant us havia anunciat. Divendres va ploure i diumenge també i la casualitat atmosfèrica deixà el dissabte sense pluja. Açò si, la nit fou una miqueta fresca.
Tot anà molt bé i amb una quantitat de públic com no havien imaginat els organitzadors.
Dues-centes persones gaudiren del sopar i unes quantes més vingueren amb el recapte de casa en no tindre lloc per ells. Els organitzadors els habilitaren unes taules i els proveïren de beguda i alguns entrants.
El grup Baladre de Muro de l'Alcoi foren uns dels que vingueren amb el recapte de casa.
Algun centenar més vingueren ja sopats o després de sopar.
Gent de tot arreu, des de València ciutat a la d'Alacant i de moltes comarques. Un èxit de públic no esperat i que crec que fou degut a Internet.
Obrí la Colla de Xirimiters i Tabaleters de Gata amb una actuació gens brillant. No estan acostumats a l'escenari i pareix que funcionà el "pànic escènic".
Les Cobletes de l'Alfàs cantades per aficionats descobriren qui no les coneixia la similitud amb les albades del nord.
Paco Bessó estigué desigual en una Rapsòdia Valenciana amb alguns aguts d'afinació desagradable. Ara, ens oferí unes Curses d'antologia: brillants, amb força, amb una afinació agradabilíssima, una tècnica magistral, cada nota en el seu lloc i totes molt claretes. Impressionant. El tabal de Manolo el Negre, tan exacte i tan precís com sempre.
Els de Muro de Mallorca amb una alegria i un ritme engrescador feren ballar els nombrosos balladors de la nit. Les seus Jotes i Boleros eren com els nostres amb l'única diferència, com va dir un del grup, que parlaven un valencià particular, una mica rar.
Fermí Pardo primer actuà a soles, acompanyant-se ell mateix a la guitarra, i després ajudat pel guitarró de Paco bessó i la guitarra de Raimon Galiana. Fermí és el mestre indiscutible de la música tradicional valenciana. La cantant de Pas de Quatre es quedà bocabadada en escoltar la precisió, el coneixement, el gust i el caràcter. Com va dir Cosemi. "Pata Negra".
Apa estava mig fònic amb un constipat penós que ens privà de la seua grandesa. Teresa Segarra tan efectiva com sempre. Pujaren amb ells Trini Carballo, que es feu un U i Dos francament bo i El Negre que també ho feu molt bé.
El Trio de Benissa va acomplir la seu funció amb professionalitat.
Cosemi tan imaginatiu i nerviós com sempre.
De Pas de Quatre no us en puc dir res. Jo sóc un dels membres i no ho tinc massa clar si ho fem bé o no. Ara, la cantant entra a temps i afina, a més a més té una veu ben bonica.
Una nit ben agradable i amable. El sopar a gust de tots i com no hi havia més begudes acabaren amb la Garnatxa i el Moscatell i es tiraren com a llops damunt del Cremat d'aiguardent.
Tots contents i els organitzadors satisfets.
(El Botifarra s'excusà per estar muntant la presentació del seu disc aquest cap de setmana)

Versions dels Arets de Castelló

De tant en tant, molt escadusserament, toque per un grup de danses. No em sol agradar massa perquè tots estan molt folcloritzats i els mestres i les mestres de ball, en general, no coneixen el que estan fent i es limiten a seguir qualque cosa que han vist o li ha ensenyat un mestre d'un altre poble, al que li ha ensenyat un altre d'un altre poble, al que li ha ensenyat un altre d'un altre poble, al que...
I així resulta que la majoria de grups ballen coses de pobles que estan a centenars de quilòmetres i desconeixen i per tant no ballen el que han ballat al seu i a la seua comarca.
Normalment les danses i els balls
d'aquest grups van per temporades i modes i ara tots ballen açò, adés allò altre.
Supose que deu d'haver qualque centre que irradia aquestes modes, però desconec qui és. El que puc fer és constatar el que passa.
Ara fa poc vaig tindre que tocar per un grup d'aquest que, entre d'altres coses, em van demanar els "Arets de Castelló".
Aquesta és una peça que tinc en la memòria i així la toque. La mestra m'anava dient les voltes que tenia que tocar i quan tenia que parar. Així ho vaig fer i tot eixí a satisfacció.
Ara però, m'he posat a buscar documents sobre els "Arets de Castelló" i he trobat açò.
La primera versió és del llibre "La Dolçaina, cançoner de la dolçaina a la província de Castelló", que ja té delicte el títol.
La segona és d'un desconegut que voreja el registre agut i que el segon tema melòdic el comença en anacrúsic. En la versió de Castelló es veu clarament que té la forma rítmica de polca, però en tocar-la com a danseta i amb ritme de cavallet, pràcticament a un temps, és normal confondre el temps fort del compàs.
La tercera versió, també desconeguda, pareix que és la que corre pels grups de ball.
Qualsevol d'elles acompleix la funció i és indiferent quina toquen. La que jo vaig fer fou una altra que anava creant sobre la marxa i que si no cal no escriuré mai.