skip to main |
skip to sidebar
Ara no tinc gaire temps de llegir així que no n'he comprat llibres nous i quan tinc una estona em dedique a rellegir de vells.
En "El quadern gris" de Josep Pla he trobat açò:
1918
"30 d'agost.- Santa Rosa.-Onomàstica de la meva germana. Festa major de Llafranc.
...De la platja estant, es veu passar, ja ben fosc, la cercavila. Dins els cercles lluminosos que fan els becs de gas de les cases, es veu avançar un núvol de pols. A dins del núvol, camina primer la cobla tocant, d'una manera nasal, "l'airet, l'airet, l'airet de la matinada". Un espès escamot de criatures, la joventut del país, a fileres de quatre o de sis, donant-se el braç, segueix saltironejant al so de la música maquinal."
Una altra demostració de com es pot trobar documentació de les músiques que ara considerem tradicionals en els llocs més insospitats.
He tocat i toque molt poc aquesta tonada. La tenia en el seu repertori el xirimiter Simeó Mulet i d'ell la vaig aprendre. Crec que a Paco Bessó li feu més gràcia i la toca més sovint que jo.
Sabia que era una cançò cantada i que la seua lletra era massa culta i coenta. Ara sé que fou una tonada d'èxit i que el 1918 ja era popular a l'Empordà.
Té totes les característiques del teatre o la comèdia musical i per horror dels blavers, vells o nous, la seua procedència és clarament catalana, més probablement barcelonina.
La Pedrera de Dénia és una altra de 
les festes que vaig heretar del xirimiter Simeó Mulet.
Vaig estar anant anys, després anava Paco Bessó, més tard Tomaset Perelló en un temps que la festa passava per mals moments i l'organitzava, pràcticament a soles, un estranger que tenia un bar en la plaça.
En morir Tomaset em cridaren per que anara, però no em va agradar com em parlaren de Tomàs i no vaig anar. Tornà Paco Bessó i ara uns anys un xirimiter desconegut de fora la comarca.
La Pedrera és un barri de Dénia a la falda del Montgó i té una ermita dedicada a Sant Pere a qui li fan festa el cap de setmana més a prop del seu dia.
És la típica festa de barri on tota la música és la de xirimita i tabal. Despertada a les huit del matí, voltes pel barri, esmorzar -eixos magnífics esmorzars de festa-, dinar, sobretaula, cançons i a la nit revetla. El diumenge, clar està, processó a les huit i mitja i en arribar a l'ermita, cant dels goigs acompanyats de xirimita.
Enguany ha estat un any de molta calor i el diumenge en acabant de dinar guerra d'aigua mentre nosaltres tocaven. Tot un gust i açò que no ens ha arribat ni una gota, no per manca de ganes nostres, però no en teníem d'altra roba.
De La Pedrera era o estava molt vinculat mossèn Espasa, entre d'altres coses canonge de la Seu de València. Una d'eixes rares i esparses floretes eclesials valencianes defensors de la llengua i la cultura nostra. La plaça duu el seu nom.
Hui han soterrar Jaume Boronat de família coneguda com els "Tissa" de Callosa d'En Sarrià.
Jaume era la tercera generació d'una família de xirimiters. Xirimiter fou son pare i xirimiter el seu avi.
Son pare Vicent era tabaleter d'un xirimiter amb la qual filla es casà, en fer-se major passà a tocar la xirimita.
Jaume feu de tabaleter de son pare i en fer-se major passà a tocar la xirimita. El mateix ha passat amb el seu germà Vicent. Ara pareix que la saga continuarà en el seu nebot Saoret.
Jaume era un tabaleter excel·lent i un xirimiter notable. Havia viscut eixe món des de menut i el coneixia i el vivia d'una manera plena.
Tenia un repertori ample heretat del pare i de l'avi i eixamplat per ell. Sabia i tocava totes les tonades tradicionals, les que s'havien anant incorporant al llarg dels anys i les de moda actual. Tenia eixa manera de tocar del qui ho fa com sense esforç, amb el posat del que sap el que fa i que ho fa bé. Com ell solia dir desprès d'haver tocar una peça de dificultat rítmica i cromàtica: "Amb una xirimita no es pot fer millor"
Com tots els xirimiters de debò tenia planta i posat una mica de pinxo, de satisfet i orgullós del que tocava i sabia. De conversa fàcil i sorneguera, desprès de fer-se una resultava un xarraire divertidíssim.
Tinc moltes anècdotes d'ell però la que més recorde és quan li vaig ensenyar la Muixaranga i se la va adaptar en Re menor. Cal dir que en eixa família algunes alteracions les fan en el mateix forat, bufant més o menys, i el Do sostingut que li mancava ho aconseguia afluixant en el Re. (Com podeu pensar en aquesta comarca la Muixaranga era una peça desconeguda per la xirimita tradicional)
Sempre havien tocat amb unes xirimites llargues amb virolles que no tenien el forat del Re sostingut i en passar-se a unes de Vivó/Blasco li taparen aquest forat. Així toca encara el seu nebot Saoret. I una altra anècdota: la seua xirimita de Vivó/Blasco era de palissandre i li la va canviar a un de Benidorm per una de fusta d'arbre que deia que era més fluixa de fer sonar.
Jaume i tota la família Tissa era conegut des de l'Alacantí, el Comptat i La Marina i gràcies a un llibret de Salvador Seguí i a la reproducció de Blasco, part del seu repertori i d'aquestes contrades és conegut per aficionats actuals de tot arreu.
Feia uns anys que ja no tocava, tenia 76 anys i ha estat uns dels xirimiters de referència al País Valencià.
Ara tinc moltes coses a fer i moltes festes on tocar i a més a més poques ganes d'escriure en aquest bloc.
Aquests dies però, he vist un vídeo sobre "Al Tall" on ix una fotografia en una actuació a la plaça de bous de València on en primer pla eixim Pep Rodilla i jo.
No sé quina actuació és ni quin any, però m'ha fet recordar la presentació del disc "Quan el mal de d'Almansa" en el Teatre Principal de València i en el Romea de Barcelona en la que vaig participar. Tampoc no recordava l'any però per la discografia sé que era l'any 1979.
No recorde exactament qui érem els xirimiters i tabaleters. Recorde perfectament, clar està, Bessó de tabaleter i segur Enric Gironès, Xavier Ahuir i Carme Mompó en la xirimita. Devien d'estar també els tabaleters Francesc Roig i Toni Sangrones i un altre del que no recorde el nom. De xirimiters també degueren d'estar Josep Rodilla, Paco Ramírez i Jacob Enguer.
En els "Maulets" estàvem en diferents llocs del la sala i des d'allí tocàvem el nostres paper.
Us pose la meua particel·la, que encara guarde, escrita per Manolo Miralles o per Ximet Cafarena, no ho sé cert. Per cert que Ximet tingué no sé quin inconvenient i no vingué a Barcelona i miraculosament fou substituït per un jove català que ho tocava tot: flaüta, saxo, clarinet... i ajudava en la petita percussió.
Fa un grapat d'anys que vaig a la festa de la Trinitat de Dénia, junt d'altres la vaig "heretar" del xirimiter Simeó Mulet, de fet, el seu darrer any de vida estigué amb mi el dia de les danses,
al meu costat anaven carrer amunt carrer avall.
Ja no podia tocar, però volia estar en la festa.
La Trinitat és una festa de carrer, de les que abans hi havien moltes, on en una casa hi ha unes rajoletes amb l'imatge del sant que dóna nom al carrer i que en el seu dia li fan festa.
Tot és com en una altra festa valenciana, cercaviles, despertades, missa, cant dels goigs, cucanyes i sopars a la fresca amb les taules al bell mig del carrer.
El que caracteritza la Trinitat són la pervivència de les danses.
Des que jo ho conec i sé, les danses havien estat de disfresses, com hi ha moltes al País Valencià: les carasses de Petrer, les folies de Xàtiva,....
El diumenge ballen els xiquets i el dilluns, dia de la festa, la huitena del Dilluns de Pentecosta o Pasqua Granada, ballen els majors.
De ballar només en saben els iaios i iaies que estan mirant, però el carrer manté la festa i les danses, ballant-les millor o pitjor, però les ballen.
El ritual de les danses comença amb l'obligada replega on la xirimita toca la cercavila tradicional de la comarca, al seu pas van afegint-se les parelles de balladors. Replegades totes, van en comitiva a la punta del carrer i fan les danses tot al llarg d'aquest.
Que dure molts anys, per la festa, pels valencians i per la xirimita.
Hui han soterrat Josep Pedro, més conegut per Porró de Gata.
Durant anys fou parella de Simeó, xirimiter de Pedreguer. En no poder tocar aquest ho feu amb Joan Ramon de Xàtiva, mestre de l'escola de Xàbia; amb Paco Bessó i amb mi mateix.
Persona d'humor, sempre tenia un comportament sorneguer i ple d'acudits, amb Simeó feu una parella molt coneguda a tota la comarca i per on passaven deixaven petja i feien rogle.
En la banda de Gata tocava el saxo i era un personatge volgut de tots. Ara fa uns anys el BLOC li feu un homenatge en el que vaig participar.
Havia tingut un atac i ja no podia tocar però encara en festes, el dia dels majors, es feia unes quantes tocates amb mi.
Coneixedor dels ritmes tradicionals, acompanyava d'una manera espectacular les tonades modernes tot i fent-ne jocs de mans amb els palets.
No recorde l'edat exacta però devia d'estar al voltant dels 87-88 anys.
Durant un bon grapat de vesprades xarrarem de la seua vida de tabaleter i em contà un munt d'anècdotes i de coses de l'antigor i em cantà un grapat de tonades.
Si més no, el seu record romandrà amb mi mentre jo visca.
Dissabte 29 de maig començaren les festes a Jesús Pobre una EATIM de Dénia, a la falda sud del Montgó i menys de dos kilometres de Gata.
Cap a les nou i mitja de la nit concert de la colla Els Traginers de Pedreguer.
Són de la comarca i hi tinc amics, coneguts i saludats.
Tots vestits de negre, asseguts i amb faristol. El director amb batuta.
Enceten amb una música per començar un cercavila, dedicada a Benissa.
Una marxeta cristiana.
Un pas-doble.
Un valset.
I, no sé més, em vaig anar a sopar.
Ja sé, ja, que ara li diuen concert a qualsevol cosa: els grups de rock fan concerts i els de folk i els de jazz i els de pop i...les colles de xirimiters.
Com eren les músiques? anodines i banals.
Com les interpretaven? com sabien i podien.
Com afinaven? mal, com tots.
Què tenien d'interessant? no res i avant.
Com eren? avorrits! I aquesta és la qüestió més greu perquè jo hi estic d'acord amb Stravinski quan diu: "Tots els gèneres són bons excepte els avorrits".
P.S. a Cristina: Cal estudiar, però sobre tot cal tindre imaginació, la qual cosa suposa curiositat intel·lectual i fer-se preguntes. Què estic fent? Per a qui? Ho faig per mi? Per els demés? Quina funció acompleix? Quina és la qualitat del que faig? A quin públic està adreçat? A qui li agrada? És divertit? Alegre?...Sense preguntes mai no hi haurà respostes i tot serà casual, com quan sonà la flaüta.
Ara no tinc gaire temps de llegir així que no n'he comprat llibres nous i quan tinc una estona em dedique a rellegir de vells.
