divendres, 7 / març / 2008

El mite de les fustes

Com en el meu escrit anterior vaig fer referència als instruments, seguiré aquest fil i parlaré de les fustes.
En el món tradicional sovintegen els mites de tot tipus i el de la xirimita no és una excepció.
Un dels mites, entre molts d'altres, és el de les fustes.
A Catalunya tenen mitificada la de ginjoler fins al punt que, sobre tot les Tibles i les Tenores, només es valoren els fets amb aquesta fusta.
A Mallorca tenen un mite sobre el Boix, del que en un llibre de construcció de Flabiols i Xeremies diu Joan Morey: "Actualment a Mallorca ja no queden boixos aptes per a la construcció d'instruments (els que hi ha són massa petits; abans n'hi havia de tan gruixats que dos homes no els podien abraçar)".
Al País Valencià, arran d'una cita en el mètode de Blasco: "...aunque la mejor dulzaina por su sonoridad dulce y clara es la de madera de algarrobo, pero de algarrobo borde..." es mitificà la de garrofer bord i ara, els moderns, han mitificat la de Granadillo o Granadilla (Dalbergia melanoxilux).
Bo, tot això són mites i la veritat és que la xirimita, i els altres instruments, es poden fer de qualsevol fusta que permeta un bon acabat. La de Ginjoler, Boix i Granadilla, són bones per que permeteixen un bon acabat i la de Granadilla és la millor per els torners mecànics i industrials per que la poden comprar en un magatzem i damunt no tenen nusos.No són millor ni pitjor que qualsevol altra que estiguen en el mateix cas. Allò del Garrofer Bord és un conte de fades, com la llavor de la falaguera que cau en la nit de Sant Joan. D'aquesta fusta no crec que se n'haja fet mai cap xirimita.
Les xirimites, les gralles, els flabiols, les xeremies, les tenores i les tibles, els han fet sempre artesans professionals i, com és natural, triaven les fustes que tenien més a mà i que s'adeien al treball que tenien de fer. Una altra cosa ha estat el pastor, l'aficionat en el món rural, que s'ha fet l'instrument, aquest o d'altres, de la fusta del seu voltant i sempre triant la que podia treballar amb les eines rudimentàries que tenia. Aquests han utilitzat, sobre tot, fustes blanetes. El seu instrument no era per guanyar-se la vida, ni fent-lo sonar ni per vendre'l.
En tots aquest mites sobre la fusta existeix la creença que aquestes fustes li donen una sonoritat especial i específica i això és un altre mite més.
En la xirimita la fusta no vibra i l'instrument no fa de caixa de resonància, açò passa en altres, sobre tot, en les de corda i crec que és d'ací d'on ve el creure que la fusta és important per la sonoritat.
N'he fet moltes provatures amb fustes de tota mena i mai no he trobat cap relació entre la sonoritat i la fusta. El so i el timbre estan produits per la canya. L'importància de la fusta rau en la capacitat d'un bon acabat: una fusta amb un mal acabat sempre dóna pitjor resultat que una amb un de bo. És cert que per un treball mecànic fet per qui no és un Lutier i simplement és un torner, una fusta densa i amb poca fibra li dóna un millor acabat que una altra menys densa i amb molta fibra i d'ací que sonen millor les d'aquest tipus de fusta. Però açò només passa si qui fa l'instrument no és un Lutier, que malauradament és al que estem acostumats els valencians.
Com molts de vosaltres no em creureu feu una prova: agafeu una guitarra i folreu la caixa de resonància de tal manera que no deixe vibrar la fusta, notareu que la sonoritat varia. Si no voleu fer tota aquesta faena apreteu la tapa del darrere contra un sofà o un llit i comprovareu un canvi de sonoritat, no tan intens que si la tapàreu tota.
Ara una altra prova: folreu la xirimita per tal de no deixar vibrar la fusta (deixant lliures els forats) i no notareu res. Per que no vibra. Per tal que vibràra, la fusta de la xirimita tindria que ser tan prima que faria impossible la seua fabricació.
I ara un consell (que malauradament no seguireu): compreu-li la xirimita a un Lutier. Si el trobeu, clar, que eixa és una altra, per que açò és un cercle viciós que només podeu trencar vosaltres. No hi ha Lutiers per que tots li compreu l'instrument a un torner. I us diré més encara, els instruments que esteu comprant i amb l'acabat que tenen, qualsevol Lutier us el faria més econòmic. Fer xirimites a 350 i 450€ amb un torn mecànic i sense cap manipulació posterior és el negoci del segle. Però vosaltres les compreu i a més a més contents i devanits de tindre una xirimita de Granadilla i ¡Amb avellanat, tu!
Com no tinc ganes d'escriure més, us resumiré la meua opinió sobre l'avellanat: Una collonada!

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Xirimitas Galiana, para todos los dias de la semana!

Raimon Galiana ha dit...

Un poc més i l'encertes. Jo gaste una xirimita cada dia de dilluns a divendres; dissabte i diumenge, com són dies de festa, faig servir una pel matí i una altra per la vesprada, si és dia de festa gran, gaste una altra a la nit.
I, més encara, cada setmana canvie de xirimites.
Gràcies per la teua participació.

Anònim ha dit...

je je je , que bueno , por lo menos la gente se da cuenta de que va esto , ¡ de negocio !

Anònim ha dit...

Senyor Galiana una cosa es dir que la fusta de la que estiga feta la dolçaina no siga un factor determinant, fis ahi d'acord. Ara be vosté diu que en la dolçaina la fusta no vibra, eixa afirmació és totalment incorrecta. El que produeix la vibració es la canya, si es cert, pero la canya tranmiteix la vibració a l'aire i també a la fusta. Aixi doncs la fusta si que vibra i depenent de les seues característiques (densitat, porositat etc) reverberara millor o pitjor les ones per dins del con.
A mes, el fet de triar fustes tan impermebales com el granadillo (cosa que s'ha copiat dels luthiers d'altres intruments de vent) te una utilitat, i es evitar que l'intrument s'empape de saliva. Si Buffet,Marigaux o Loré Royal ho fan cregam, no serà per capritx.
Així que disculpe senyor Galiana dir que la fusta de la que es contrueix no afecta en res es un poc osat, de la mateixa manera que ho es dir que la fusta es el mes important. Si fora com vosté diu: Per que no fer les dolçaines de goma? O de llanda?

Raimon Galiana ha dit...

Anònim, gràcies pel seu amable comentari.
De les questions físiques no li diré res. Quan vosté haja comprovat tot allò que diu en un laboratori parlarem.
Buffet, Marigaux, Loré Royal, utilitzen fustes industrials i que per a aquest procés tinguen un bon acabat, fàcil i ràpid i fugen de les fustes amb malla, perquè aquesta caraterística crea problemes a l'industrialització i, sobre tot, a l'anclatge de les claus.
Si damunt, aquestes fustes industrials tenen prestigi millor: valoren més els seus productes.
Açò de la goma i la llanda ho prenc com un acudit, ara, tinc que dir-li que els bascs fabricaven les seues amb metall i, certament, sonen molt bé i sense diferència de timbre. I fa anys Enrique Keller de Zarauz les fabricava d'ebonita i sonaven igual que les de fusta.

P.S. Per cert, les ones circulen dins del cos i quan alguna topeta amb un obstacle perd velocitat, els seus nodes xoquen amb els d'una altra i es destrueixen totes dues, per això és tan important que no troben cap obstacle.

Raimon Galiana ha dit...

M'he oblidat de dir-li una cosa sobre açò de les fustes impermeables.
Vosté deu de saber quines fustes s'utilitzen per fer embarcacions: teca, iroco i similars. Totes són molt impermeables, però funcionen mal per fer xirimites. Com pot imaginar ho he comprovat, tinc un amic de Calp, propietari d'unes drasanes a la Vila Joiosa i em va proporcionar les fustes amb les que construeixen les embarcacions de pesca de la comarca. És molt difícil i costós obtindre un bon acabat.

Anònim ha dit...

Hola soc l’últim anònim, gracies per la seua atenció. Lamentablement no puc demostrar-ho en laboratori ja que no soc físic. Ara be estic intentant fer-me en una tesi doctoral que estudia la acústica de la dolçaina. Mentrestant mantinc la meua opinió, encara que accepte que moltes vegades la psicoacústica es determinant mes que la vertadera acústica.
Però eixe no es el motiu per el que ara escric aquest comentari.
El vertader motiu es un dubte que me aborda des de fa un temps i vosté senyor Galiana que pareix saber cosetes sobre el tema (i no es cap ironia).
Vorà existeixen dos fustes, paregudes fins i tot en el nom, que moltes vegades son confoses.
Ambdues son de la família de les lleguminoses, de color obscur.
Una ací es coneix com granadilla o granadillo negre. Mpingo o pau petro en la seua zona autòctona. I Dalbergia melanoxylon en botánica. Te una densitat de 1.32 g/cm3. Es tan dura que s’han d’usar ferramentes de tungsté per treballar-la. No te cap olor característic. Es la que realment utilitzen els fabricants de instruments musicals (oboes, clarinets...).Sempre s’ha dit que te unes qualitats especials per la construcció de instruments de vent. Prové de Àfrica. Com a anècdota dir que em demanaven 180 euros per kg.
L’altra es coneix com a granadillo o granadillo roig. Dalbergia glomerata en botànica.
Te una densitat de 0,95g/cm3. Te un olor característic, similar al de la mel. Prové de centreamèrica. Es troba amenaçada.
Be una vegada soltada la parrafada vaig al meu dubte. Els constructors de dolçaines quina de les dues utilitzen? A mi hem sembla que la segona. Ja que es mes barata (un constructor hem digué que li costava 30-40 euros la peça) i mes fàcil de treballar encara que crec pareix que hi ha escassetat. En cas de que siga la segona, el mite de les dolçaines de granadillo deu ser desmentit, ja que molts compradors creuen que la fusta utilitzada es la mateixa que als clarinets o oboes i aquesta es substituïda per un altra mes barata.
P.S: Senc curiositat per probar o inclus posseir una de les seues dolçaines. Pero supose que hi han fets que ho impediran.

Raimon Galiana ha dit...

Al darrer anònim: Perquè no utilitza un pseudònim? Ja que pels motius que siga no vol posar el seu nom, seria més fàcil i còmode un nom fictici.
Quan tinga eixa tesi doctoral m'agradaria llegir-la.
Jo crec que el que sap és vostè, jo només parle de les meues experiències i d'obvietats que deurien d'estar a l'abast de tots.
Açò de les fustes és un problema per que, efectivament existeixen noms semblants per fustes d'arbres diferents. Un bon exemple és el "Pau ferro". El millor fóra utilitzar el nom de botànica.
Conec el "Dalbergia melanoxylum" i el "Dalbergia glomerata" i el "Dalbergia retusa", el "Dalbergia sp" i el "Dalbergia nigra". El primer és una leguminosa, el segon una papilonàcea, com el tercer, el quart i el cinqué
Desconec si els constructors fan fraus amb les fustes, li puc dir que n'he vist instruments que m'han dit que eren de "Dalbergia melanoxylum" i no era cert. Davant d'això hi ha tres possibilitats: 1.-Que el propietari menteix. 2.-Que el constructor l'ha timat i 3.-Que han timat al contructor.
També existeix la possibilitat, més improbable, que hagen timat al magatzemista.
Les meues xirimites no tenen cap valor musical excepcional, me les estime per que les he fetes jo. No les comercialitze i només en faig pels amics i alumnes i en casos excepcionals a desconeguts que m'han caigut en gràcia per qualsevol motiu. Hi hagué un temps que, esperonat per amics ben intencionats, vaig fer un intent de comercialització, però això significa adquirir compromisos i no estic en condicions de fer-lo.
Tot el que tinc és curiositat per contrastar-les amb un bon sonador modern.