El món de la Xirimita

Xavier Camps Richart

2012-02-11T12:49:00.000-08:00

Un amic malintencionat m'envia un enllaç d'un vídeo de Canal Nou on parlen de la xirimita.
Fa molts anys que vaig trencar palletes amb Canal Nou i quan estic tocant i vénen amb la càmera els avise que a mi no podem filmar-me.
Hi ha coses amb les que no col·labore: el blaverisme ni que siga il·lustrat; l'espanyolisme ni fart de cassalla i Canal Nou ni de manera passiva amb la meua imatge.
El vídeo no té cap trellat, com no pot ser d'altra manera donada la seua procedència. Quatre paraules de Pasqualet el Grenya; quatre més dels Bessons, un xics que no conec; una collonada de Cristina Martí (quina pena Cris, quan acabe aquest escrit agafaré la guitarra i tocaré la "Pavana per una Infanta(xirimitera) Difunta" pensant en tu)
Ara, el millor del vídeo és el camàndula de Xavier Richart dient que l'any 92, NORANTA DOS!!! començà d'ensenyar la xirimita amb solfa perquè abans l'ensenyaven i se l'ensenyaven d'oïda.
D'oïda ho deu d'haver sentit l'il·luminat, la llumenera, el forasèrie, l'ungit, que vingué a salvar-nos de l'oïda i a ensinistrar-nos amb la solfa.
Clar que d'oïda el pallús deu d'anar molt malament a jutjar pels seus enregistraments i per la xirimita que es sent desafinant dolorosament eixe Mi agut de la Muixaranga, que per cert: no sé perquè no la transporta i la comença en La, aixina tal volta afinaria el Re agut.Com ell és un virtuós i pot tocar en qualsevol tonalitat i, a més a més, ha normalitzat la xirimita, perdó la Donsaina(1), demostraria el que diu i ens evitaria la vergonya aliena d'escoltar eixe Mi.
Colló amb l'ensinistrador de la solfa de l'any 92, menteix més que alena i alena més que un porc.
Ja fa temps que pense que Richart ha copiat les actituds de Camps, mentir descaradament, no tindre vergonya i eixe somriure hipòcrita. Tots dos han fet grans coses: terres mítiques ruïnoses; mètodes impresentables; aeroports sense avions; concerts sense trellat; fórmules one; avellanats of course; situar València i la xirimita en el mapa.
En presentar la seua tesi doctoral el tribunal li ha retret a Camps la manca de bibliografia, l'oblit dels traductors i les errades ortogràfiques. Xavier Richart en el seu mètode confon les tocates de bous amb cercaviles, escriu les polques fora de temps i té errades amb els compassos.
A Camps els seus votants del jurat l'han perdonat. A Richart els seus alumnes l'han consagrat.
Camps ha deixat el País Valencià en fallida. Richart ha deixat la xirimita en la ruïna.
Sí, trobe que s'assemblem molt Richart i Camps.

(1)Al seu poble però li diuen xirimita des de fa centenars d'anys, malgrat no li agrade al bocamoll del Richart

Taller i concert al MUSIT

2012-02-03T07:10:00.001-08:00

Els de MUSIT han programat un taller i un concert d'acordió diatònic de Carles Belda pel proper dissabte 11 de febrer.
En els cartells que us he penjat teniu tota la informació.

Visca Santa Paula

2012-01-29T10:07:00.000-08:00

Feia a muntó d'anys que no havia fet tan bon temps en la festa de Santa Paula de Dénia.
L'any passat Ribetes i jo ens varen gelar de fred i damunt la pluja ens estigué fotent a estones.
La novetat d'enguany han estat els xiquets i xiquetes de la parròquia de Sant Miquel que el diumenge han vingut a passar un dia al camp com si fora Pasqua.
L'altra novetat, i aquesta gens agradosa, que els acompanyava un capellanet jove de València que els ha fet jugar i cantar en Suahili, és a dir: en castellà.
Collons amb l'Església i ull amb aquests capellans joves que ho fan tot en castellà, perquè a Dénia el valencià no és minoritari però ells el tracten com una llengua minoritzada, i clar, ací em tens a mi, entrant en el rogle, i tocant-los i fent-los jugar i cantar en valencià.
I sabeu? Cada dia em faig més radical. I pense que encara no ho sóc prou.

Temps de relax

2012-01-22T15:09:00.000-08:00

Els mesos d'hivern sempre són de descans i relax. Unes noces, una festa de cap de setmana: poca cosa.
Ara he tocat alguns dies per Sant Antoni, la setmana vinent Santa Paula i el mes de febrer alguns dies de mig any de moros, carnestoltes i tal volta un acte puntual de falles.
Un dissabte, un diumenge, tots dos, però en conjunt poca cosa.
Anar pagant la llum ara que ens tornaran a llegir el comptador.

Sense xirimita

2012-01-13T15:45:00.000-08:00

He estat uns dies a Londres només que per omplir-me de música clàssica.
Una òpera, Els mestres cantors de Nüremberg. vuit concerts, des del Rèquiem, del que us he penjar l'entrada, fins a duo de violoncel i piano.
Londres és el paradís de la música clàssica. Molts concerts, molts d'ells gratuïts i òperes i grans orquestres on pots trobar entrades a preus raonables.
He esbrinat a tot arreu per si trobava un concert de o amb xirimita d'eixes dels disminuïts, o en el seu defecte de "bagpipe" o "hornpipe".
Res tu. La seua fama no ha arribat a Londres.

Santa Llúcia

2011-12-14T14:03:00.001-08:00

Ahir fou Santa Llúcia i a l'ermita del carrer de l'Hospital de la ciutat de València els xirimiters de la comarca feien un aplec.
Algú sap si enguany també s'ha fet? Ens podria contar com ha anat?
Sempre em va agradar eixe aplec i encara m'agradaria més que es seguira fent.
No he tingut clar mai perquè de l'aplec de xirimiters en l'ermita d'aquesta santa a València, i l'aplec no sé, però l'ermita és de poc desprès de la conquesta.
Tal volta per què els cecs la tenien per patrona i havent molts cecs músics per extensió li arriba l'advocació de la festa als xirimiters?
Bo, si hi ha cap que hi haja estat que ens el conte per favor.

Musit, encara bocabadat

2011-11-18T14:04:00.001-08:00

Fa dues setmanes vaig estar a Gilet per sopar amb els de Musit i vore com eren les nits de música tradicional que es munten allà.
Conec Josemi Sànchez uns trenta anys i a Claramunt uns menys, però no massa. Els dos han fet una societat que fa canyes de xirimita.
Sabia de Musit pels correus electrònics que m'enviaven per fer-me saber les activitats que desenvolupaven a Gilet.
Mai no havien coincidit amb els dies lliures i no havia pogut anar malgrat la curiositat que tenia.
Vaig arribar més prompte i em van mostrar el museu d'instruments tradicionals que tenen instal·lat. Encara estic bocabadat.
Cosemi me n'havia parlat i jo no li havia fet molt de cas, però mare meua: tenen un museu impressionant.
Centenars d'instruments tradicionals d'arreu de l'estat espanyol. Ben exposats, classificats i curosament retolats.
Al moment em va vindre al cap el museu d'instruments de Brussel·les, tal volta el millor d'Europa.
I el que em deixava en la boca més oberta encara és que Musit és fruit de l'esforç, les ganes i el gust d'una parella de valencians que no podem dir precisament que estiguen sobrats de diners, per la qual cosa alguns instruments estan de dipòsit.
El museu té un taller annex per poder anar escoles on ensenyen als xiquets els rudiments per poder fer-se xicotets instruments de canya, amb bancs de treball, les eines i fins i tot fustetes amb paper d'escat per que els menuts refinen i deixen les canyes ben polides.
Mai no m'ho haguera pensat. Dos bojos per la música tradicional i els instruments s'han muntat un museu, amb un taller annex i de tant en tant, amb la col·laboració de la falla de Gilet fan sopars populars i actuacions de grups en el casal falller.
Vaig vindre, ho torne a dir, bocabadat i, també, reconciliat amb el paisanatge valencià que dins de la merda que ens envolta, treballen esforçadament i posant els diners de la seua butxaca per replegar, mantindre, exposar, ensenyar i mostrar en viu la nostra música tradicional.
Ai, però està a Gilet i els valencians poden anar a qualsevol lloc, però apropar-se a Gilet a la comarca del Camp de Morvedre, com qui diu ací al costat, a vore un museu excepcional i dur els xiquets de les escoles a vore'l i participar en un taller d'instruments, és prou difícil. Ara: ells s'ho perden.
Magnific, Cosemi i Claramunt. Si us cal qualsevol cosa que estiga al meu abast, ja podeu creure que la tindreu i us promet que faré d'altaveu de Musit i us proporcionaré alguns instruments.
Gràcies per eixir de la misèria que ens envolta i haver creat una cosa tant important com Musit.

Un/a alumne/a

2011-11-14T18:56:00.000-08:00

Fa temps vaig fer l'oferiment per ensenyar-li a qui volguera fer xirimites. No m'anà mal i vaig quedar molt content.
Ara voldria un alumne o alumna que volguera saber com va això de l'ofici de xirimiter i la música tradicional.

.-Ha de saber tocar la xirimita.
.-Ha de tindre coneixements de teoria
musical.
.-Ha de tindre concepcions ètiques i
morals.
.-No agradar-li el futbol, o en el pitjor
dels casos amagar-ho davant meu.
.-Deuria d'agradar-li la música
"clàssica".
.-Si és nacionalista valencià millor. En
cap cas vull un espanyol i menys
encara un espanyolista.
.-Clar: ha de parlar català.
.-I per damunt de tot tindre clar el que vol. Res de collonades.

Una tonada de processó

2011-11-05T10:53:00.001-07:00

La processó sempre ha estat un acte important pel xirimiter, consegüentment amb la importància dins de la festa.
Ara mateix, en les festes majors la processó segueix sent el centre de la festa. No aniran a missa mai, tindran més o menys fe, però a la processó va tot el poble i en molts, molts, llocs és on la participació activa -anar dins la processó- i la passiva -vore-la passar- és més gran.
En molts pobles, la xirimita podia no estar en altres actes de la festa, però encapçalar la processó era obligatori. He conegut llocs on la xirimita no anava més que a la processó, i la família Tissa de Callosa d'En Sarrià van perdre moltes festes perquè s'havien llogat tots els dies en el Castell de l'Alfàs i no podien estar en la processó. Els pobles buscaren d'altres xirimiters.
No sé quan s'incorpora la xirimita a les processons, però deu de fer un quants centenars d'anys i lògicament devien de tindre tonades adients: què tocaven?
Certament no les marxes de processó actuals, la majoria de les quals són molt modernes i copien el pas i l'estil de les bandes.
Les bandes es fan populars al País Valencià al segle XIX i és a les acaballes d'aquest que ixen per tot arreu, d'on podem suposar que les marxes de xirimita d'eixe estil deuen de ser, com a molt prompte, de principis del segle XX.
Encara que les marxes de xirimita actuals han copiat el pas i l'estil de les bandes, s'han mantingut algunes marxes antigues i pròpies, sobre tot, en les comarques del nord.
Us he posat les solfes d'una tonada de processó que deu de ser prou antiga i popular entre els xirimiters.
Antiga perquè no té res del pas i l'estil de les bandes, així que com a mínim és de primers o mitjans del 1800. O de més abans, però veges tu a saber.
I també demostra que és antiga i popular la quantitat de versions que jo conec; que ja podeu imaginar no són totes i devien d'haver moltes més.
Les solfes que us he posat són de comarques diverses, el que vol dir que s'havia escampat molt i no podem saber la seua procedència; i les variants també demostren antiguitat, popularitat i imaginació per part dels xirimiters, perquè d'una tonada ben senzilla, com demostren frases de la 1, la 2 i la 3, s'ha passat a versions més complexes com la 4, la 5 i la 6.
Tot pareix indicar que l'original estava en compàs de 6/8 i que han estat les versions les que l'han convertida en 2/4, i d'aquella manera, perquè el 6/8 segueix estant present.
També us pose tres ritmes antics, en qualsevol d'ells podeu encabir la tonada, i també, si voleu, la podeu fer encabir en el pas de banda.

Grup Ternari

2011-10-22T07:34:00.000-07:00

Ja fa anys, el grup "Ternari" va gravar un disc: dues xirimites i orgue.
Conec Eliseu de Petrer, un dels xirimiters, no sé qui són l'altre xirimiter i l'organiste. (El disc que tinc jo deu de ser una còpia, doncs no posa res dels intèrprets, de les peces interpretades, de quan i on l'enregistraren, etc)
El disc més digne de xirimita que he escoltat mai. És clar, amb les obligades desafinacions, però en qualsevol cas d'una dignitat admirable.
Els gros del disc està dedicat a això que diguem "música clàssica", amb obres i fragments de Monteverdi, Purcell, Corelli, Albinoni, Marcello i d'altres i, clar, l'inevitable Muixeranga.
En general la tria de les peces ha estat un encert i la seua execució i interpretació són notables. (Ells sabran les hores d'estudi i les de gravació que els haurà costat)
En un altre cas parlaria dels matisos, del caràcter, dels recursos interpretatius, de l'afinació, de la fidelitat a la partitura i a l'època, de l'articulació, de la respiració, de la bellesa de les obres o del timbre, de l'ambient general dels disc o de peces determinades. Ara però, no cal tot açò. Perquè?
El disc només té un valor: l'anècdota de la xirimita.
No és la música interpretada, no és el conjunt instrumental, no és la interpretació el que marca, valora i singularitza el disc, és simplement la xirimita.
Aquest disc i el grup Ternari no ha obert, no va a obrir, un nou camí de la música clàssica, no va a incorporar cap instrument a la seua interpretació, no va a produir aficionats a aquest vell nou timbre, no va a omplir els escenaris d'aquest tipus de música; ni molt, ni poc i res.
Tot es redueix a una anècdota: la xirimita.

(Hi ha qui creu que la xirimita pot intervindre en qualsevol tipus de música i que açò la fa més important -i crec que està pensat més en qui la fa sonar que en l'instrument-, però açò només ho diuen els idiotes. Els demés pensen que cada instrument té unes qualitats i unes característiques i així, per exemple, en l'orquestra no li donen a l'oboè el paper del trombó, a la trompa el del clarinet i al violí el del baix. Els idiotes seguiran pensant igual, però no mai ens faran pensar com ells. Per altra banda totes les actuacions anecdòtiques són legítimes i algunes fins i tot interessants, exceptuant, clar està, les anècdotes idiotes)

El sopar de Cant a la Serena

2011-10-14T13:01:00.000-07:00

Enguany el menú del sopar serà:

Tomaca amb molles de Melva i olives xafades.
Pebrereta amb Sangatxo.
Coca a la Llumà.
Sang amb ceba.
Escabetx de Verat.
Llomello amb tomaca.
Formatge fresc amb mel de romer.
Coca dolça.
Vi Giró (garnatxa) de Xaló.
Cervesa industrial.
Mistela de pansa.

12 euros. Reserves al 609 75 48 28.

Dissabte 15 d'octubre al carrer de la Filharmònica d'Altea.

Els de la Serena ja tenen cartell

2011-10-12T06:49:00.001-07:00

Més sobre la Serena

2011-10-05T15:05:00.000-07:00

En Cant a la Serena encara no tenen cartell anunciador, no saben els "artistes" que actuaran i estan enllestint el menú del sopar.
Segur, això si, que estaran els grans Apa i Cosemi, que pareix que els tenen en nòmina, i la cercavila inicial la farà la Colla de Gata.
Ara, sarau, festa i sopar garantitzats. Dotze (12) eurets. A les nou de la nit en el carrer de la Filharmònica d'Altea.
Si cap de vosaltres vol reservar sopar, ho ha de fer al 609 754 828.

Moros de Crevillent

2011-10-05T14:39:00.000-07:00

No sóc gaire aficionat a la festa de Moros i Cristians i menys encara a tocar la xirimita en les desfilades. Però ho faig de tant en tant.
L'altre dia vaig estar tocant en l'entrada mora de Crevillent. Hi havia moltes xirimites. No vaig vore cap colla, totes les xirimites tocaven amb una banda o junt amb un grup de metall i les que havien a soles eren dos, quatre, sis, vuit...
Què passa? La colla de xirimites no ha quallat en les desfilades de Moros i Cristians? Els que tenen més dedicació a aquestes festes prefereixen anar amb una banda o amb un grup de metalls? Els festers no volen colles de xirimites a soles?
No ho sé. Ara, jo he provat açò de la banda i no m'ha agradat: la xirimita va de nota folclòrica. Com a molt, i no m'acava de donar el pes, una bona colla de xirimites i prou.
També és una nota folclòrica la parella o el grupet de xirimites darrera de qualsevol collonada de la desfilada. Jo anava darrera d'una sultana, crec que deien que era una sultana, no em feu massa cas. En qualsevol cas devia ser una sultana i una sultaneta, perquè anava també una xiqueta.
Bé, xirimites en les desfilades de Moros i Cristians. Ara: no són per mi.
Vaig anar, sobre tot, pel meu amic Víctor Dolç de Crevillent i vaig tindre l'alegria de vore l'amic Joanet Martínez de Bocairent i l'amic Eliseu de Petrer.
Al remat encara va pagar la pena el viatge.

Cant a la Serena

2011-09-29T07:40:00.000-07:00

Un altre any es farà el Cant a la Serena d'Altea. No saben qui cantarà, qui tocarà i què soparem. Tot el que sabem és que es farà el dissabte 15 d'octubre

Treball tranquil

2011-09-25T08:46:00.001-07:00

Estic tocant a les festes del poble.
Enguany no hi ha comissió i les organitza l'Ajuntament i per tant no hi ha despertades, barraca, dinars, sopars, etc.
Només vaig als actes oficial, vinga misses i processó. De la plaça de l'Ajuntament a la plaça de l'Església, costera amunt, això si, i que cada any em costa més.
Les festes més tranquil·les que he tocar mai. Guanye menys diners, clar, però toca, a hores d'ara ja em va bé.

La primera falla

2011-09-06T13:25:00.001-07:00

Ja us he dit altres voltes que un bon client per mi són les falles i concretament les de Dénia.
El cap de setmana passat vaig fer el meu primer treball per les falles de Dénia, i d'ací a març de l'any vinent en faré molts més.
Les falles fan molts actes al llarg de l'any i com totes, més o menys, tenen una tirada al folclorisme, la xirimita els agrada d'allò més.
Aprofitem aquesta avinentesa de les falles i procurem que a tots els seus actes hi haja xirimita.
Visca les falles!

DolçTabJazz

2011-08-26T10:23:00.001-07:00

Ahir va actuar al meu poble, dins de la programació estiuenca de "A Boqueta Nit", DolçTabJazz.
No hi vaig poder anar a escoltar-los però en tinc, crec, dos discs d'ells, malgrat no he trobat més que un, la portada del qual us he penjat.
El grup ho encapçala un xirimiter, Josep Alemany, al que conec de fa molts anys i amb el que mantinc una relació cordial.
Josep és un bon sonador -jo diria que molt bon sonador- i mestre en algunes escoles de xirimita. Ha fet i crec que encara en fa de xirimiter de carrer, no pareix que es trobe molt a gust en aquesta funció però, al menys no es trobava fa anys, no sé ara.
Fa anys començà amb açò del jazz i crec recordar que el grup inicial era "Dolç Tab Jazz Project", participà en
el Festival de Jazz de Guetxo i segons les meues notícies amb prou èxit, amb motiu del qual feren ressò en ràdios espanyoles i actuà per eixes terres.
No sé com li anirà ara. Veig que actua en molts llocs de La Marina i supose que els espanyols se n'han oblidat d'ell.
Jo no entenc de Jazz, ara, he escoltat un grapat de centenars d'hores d'aquesta música perquè el meu aparell de ràdio té soldada la freqüència de Ràdio Clàssica, on cinc o sis dies a la setmana fan un programa de jazz a les dotze de la nit.
El jazz com gènere és molt ample i pareix que hi cap qualsevol cosa.
Què aporta a aquest gènere DolçTabJazz? L'anècdota de la xirimita.
Josep en aquest darrer disc que us he penjat utilitza temes tradicionals valencians on, no sé els entesos en jazz, jo no trobe cap aportació musical valuosa.
Com el disc es diu "Carrera de galls", parlaré d'aquest tema.
Ja li va fer gràcia a Ximet S. Caffarena, que ho gravà amb el saxo junt un conjunt de jazz amb el que tocava (Ximet és l'autor del "Cant dels Maulets" i a més de grups de música valenciana com "Al Tall" ha tocat en nombroses agrupacions i bandes de tot tipus) L'aportació, interpretació i execució de Ximet és de molta més vàlua que la de Josep.
"Al Tall" també utilitzà el tema per seu disc "Europeu" on, si més no, aportaren el ritme de 7/8.
Ximo Cano, músic, executant polifacètic i compositor de La Nucia, també utilitzà aquest tema en el disc la portada del qual us he penjat. A la peça de 15'49" li diu "Variants" i està interpretada per Xelo Giner al saxòfon soprano i per Pilar Subirà a la percussió.
Ximo fa del tema una peça de cambra actual, moderna, gairebé d'avanguarda, on explora i explota tota una sèrie de possibilitats musicals, melòdiques i rítmiques en cinc moviments per acabar en el darrer amb el ritme i la melodia que coneguem.
Vull dir amb tota aquesta exposició que la xirimita no aporta res a aquest tema i als altres del disc de DolçTabJazz i, clar està, tampoc no aporta res al món del jazz. Tot es redueix a una anècdota: la xirimita.
Ja podeu pensar també que la dedicació de la xirimita i dels xirimiters al jazz no pot passar de l'anècdota i, a més a més, molt restringida.
Ara: qui té fam somnia rotllos:

El disc d'Al Tall el podeu trobar vosaltres. El de Ximet S. Caffarena no tinc ni idea. El de Ximo Cano el podeu trobar ací: www.cduniverse.com/productinfo.asp?pid=8271620. (Ho sent, no sé com posar música ni eixes lletres de color, crec que es diu hipervincle, on clicant s'arriba al lloc desitjat)

Fa calor?

2011-08-17T05:42:00.001-07:00

Estic en dansa ininterrompuda des del 29 de juliol, inclosa una actuació a les platges de Can Picafort de Mallorca.
Ahir vaig acabar amb les festes de Moros i Cristians de Dénia i abans vaig estar en les fetes de Sant Llorenç de L'Olla d'Altea, ací on fan eixe castell de focs tan famós.
Fa anys que vaig dir que no tornaria però enguany no em podia negar i hi he tornat, espere poder estar uns altres sense anar-hi.
Devia de fer quaranta graus al sol, a l'ombra no ho sé perquè a la vora la mar no n'hi ha. En acabar la despertada cap a les nou i mitja, el sol ja pegava de valent.
Com l'última volta que vaig anar a aquesta festa, de la suor em va eixir borradura per tot el cos i tinc les cames totes nafrades.
Ara tinc dos dies de festa i els passaré a casa, amb les persianes baixades, espatarrat en el sofà i amb les cames en alt.
Quina glòria!

Faixa

2011-07-08T05:33:00.001-07:00

Quan toque sempre vaig amb faixa, excepte si porte la brusa quan normalment no em la pose.
Durant molts anys, molts, he anat amb una faixa blava, que per altra banda és la faixa tradicional de La Marina. (fins i tot crec que ens han dit "blavets" per la nostra faixa blava)
Ara però fa uns anys, vaig descobrir unes faixes amb les quatre barres d'un teler artesà de Morella i en vaig comprar una i gairebé sempre la duc.
La bandera d'Altea són les quatre barres i crec que allò excepcional és trobar pobles on les quatre barres no estiguen en les seues banderes o en els seus escuts. Les quatre barres són la normalitat en el País Valencià.
De tant en tant em fan alguna menció a la faixa, però ja podeu pensar que per quatre descervellats no vaig a deixar de dur-la.
És veritat que aqueixa no ha estat mai una faixa tradicional, però van passant els anys i em torne cada volta més radical i més ara quan en el nacionalisme valencià ha eixit un blaverisme il·lustrat que voldria amagar els nostres símbols.

Mallorquins a Altea

2011-06-22T05:02:00.000-07:00

Ara vénen les festes de Sant Joan d'Altea, més conegudes per "L'Arbret", en ser la pujada i plantada d'un xop al mig de la Plaça de l'Església l'acte principal de la festa.
Enguany tindrem xeremiers de Santa Margalida de Mallorca i una colla de dimonis del mateix poble que faran un correfoc el dissabte a la nit.
Amb mallorquins fa anys que tenim relacions de fraternitat amical i de País. Nosaltres fem sonar les Xirimites i ells les Xeremies i el flabiol. Malgrat les similituds de nom, les Xeremies mallorquines són Sacs de Gemecs.
A Santa Margalida estiguérem el setembre passat en la festa de la Beata: ben típica, ben mallorquina, ben nostra, amb un munt de dimonis engrescadors.
Allà ens trobàrem com a casa, de fet estaven a casa perquè digueu-li com vulgueu, però a banda que La Marina va rebre molta població de les Illes a ran de l'expulsió dels moriscs, la llengua i la cultura és la mateixa.
Si voleu vore'ls, i paga la pena, estaran en la pujada de l'Arbret el divendres a partir de les set. El dissabte al de matí actuaran a la Plaça de l'Església i després hi ha coca per tothom. Allà l'una de la matinada faran el correfocs.

Eleccions

2011-05-20T15:39:00.000-07:00

Mai no m'ha fet el pes tocar per les campanyes electorals i si he pogut i sabut, no ho he fet.
Ara, en aquestes eleccions he tocat unes quantes voltes, en el meu poble i en altres. Sempre, és clar, per partits que no em repugnen, a aquests els dic que ja tinc un altre compromís i problema resolt. Tal volta em miren amb mala cara, però ja s'ho faran.
Per ajuntaments i festers he tocat i toque per tota classe de sigles, però en campanya, què voleu? malgrat siga la meua professió, tocar per segons qui, francament: no puc.
I ja he votat. Ho he fet per correu, aquest cap de setmana no toque, però tinc coses a fer i no vull tindre problemes per anar a votar.
I us diré per qui he votat: al poble pel Bloc i a les Corts, tapant-me el nas, per la coalició Compromís.
Cadascú que fasa el que vulga, però a espanyols no vote.

Aniversari

2011-05-08T15:35:00.000-07:00

Ara fa un any que Adrià Ribes, Ribetes, s'estrenà com tabaleter.
Fou en la processó de la Mare de Déu del Desemparats de Dénia. En anar-hi hui el xiquet m'ho ha recordat, haig de confessar que jo no hi pensava.
Un any, mare meua i com passen!
Enguany no ha calgut que li despenjara el tabalet per que descansara en una parada que fem al port, on els vaixells fan sonar les sirenes i les botzines i tiren un castell de focs.
Ribetes s'està fent tot un tabaleter i ja porta unes quantes batalles guanyades. Onze anys i un aniversari: que en fasa molts.
En la processó hem aprofitat per fer tracte amb els de La Pedrera.

Com no tenia cap fotografia de hui, he posat una ja publicada en aquest bloc l'any passat i no entenc perquè ha eixit tan pètita, però toca, ja està bé, el xiquet també és prou menut.

Una altra volta i van...

2011-05-01T11:12:00.000-07:00

Colló tu, m'ha tornat a passar.
L'altre dia estic tocant en una festa de Pasqua: cançonetes i tonades adients, totes festives, totes alegres, totes del moment, l'època i la festa i de sobte:
.-Toca-nos la Muixaranga.
La mare que els va parir! Vaig estar temptat de tocar-los la marxa de granaders que més avant fou Marxa Reial i que ara és l'Himne del Regne d'Espanya.
El que vaig fer és insultar-los d'una manera subtil i sorneguera fins que se'n van adonar. A cagar home, aneu-se'n a cagar.
Ja, ja sé que hi ha molts que tenen el cap fofo i toquen la Muixaranga a tort i a dret. Ja s'ho faran.

Berenaret de Pasqua

2011-04-22T08:59:00.001-07:00

Els grans Apa i Cosemi actuaran el diumenge de Sant Vicent a Gata. Encara que al cartell no ho diu, també estaran Teresa Segarra i Trini Carballo i el grup Pas de Quatre.
Hi ha un berenaret de Pasqua a la Plaça Nova. Per si no sabeu que és: guisat de pèsols, carn, embotit i un ou al damunt. A tota la comarca de La Marina els pèsols són faves, ara, a Gata pareix que els agraden més els pèsols.
El dinar és a les 13.30 i calcule que sobre les 15.30, serà l'actuació d'Apa i Cosemi: Cant d'Estil i Albades.
Desprès hi haurà danses amb la rondalla del poble i com no tenen qui cante, ho farà Marieta de Pas de Quatre i supose que s'animaran Apa, Teresa i Trini.
La Colla de Xirimiters de Gata estarà des de les onze del matí pegant voltes i amenitzant.
Una bona oportunitat d'escoltar el gran Apa amb les versades del gran Cosemi sense el cosset de les falleres o els festers.
La xirimita de les Albades serà la meua i el tabalet de Ribetes.

Falles i virus

2011-04-02T06:33:00.000-07:00

Fou acabar les Falles i entrar-me un virus.
He estat una setmana amb una febre que semblava la Malària, em passava el temps al llit i de tant en tant m'arrossegava a quatre potes per intentar sobreviure amb visites a la cuina i el comú.
Encara tinc la boca pastosa, la panxa alterada, els membres laxos i un malestar general.
Les Falles a Dénia anaren sense complicacions i les vaig rematar amb bon ànim i, clar està, cansament. Ja sabeu, i si no ho sabeu us el dic jo, que la fallera és l'animal que més i plora i que més camina.
Redéu, hi ha que vore les caminades per Dénia; ara a pel premi, ara a visitar les demés falles, ara a passejar, sobre tot pel carrer Campo, ara peguem una volta. La plorera és més inofensiva i cansa menys.
A la Nit d'Albades cantaren Marieta de Pas de Quatre i Apa. Cosemi de versador.
Apa estigué gloriós, dels que jo conec a dos mil quilòmetres a la redona, Apa és sens dubte el millor cantador d'Albades. Marieta, que no ho fa mal i té una veu ben bonica, al seu costat resultava anodina.
Cosemi, com sempre, nerviós i efectiu i ja sabeu que versar per les Falles, on tot el que et diuen és el nom, és francament complicat i difícil.
El virus no sé d'on collons va eixir, ara, en posar-me prou bo, he sabut que hi ha passera per tota la comarca. Però toca, de moment he pogut amb ell i aquest cap de setmana he tornat a tocar.

Dia de vells

2011-03-13T14:41:00.000-07:00

Hui ha tocat dia de visita a la residència d'ancians.
La Junta Local Fallera de Dénia tots els anys visita la residència d'ancians de la falda del Montgó, els fan un arròs a banda i tenen el bon gust de dur-me a mi per amenitzar musicalment.
Cal dir que els vells agraeixen molt la visita de les falleres i la gresca que organitzem per tota la casa.
Com sempre hem estat en el sala gran i hem tocat una estona música per ballar. Les pobres falleres sempre estan una mica anguniades i no saben molt bé com comportar-se, però al segon pasdoble treuen un o una a ballar i al remat tot funciona amb harmonia.
He tocat cançons i ritmes molts diversos, com habitualment faig, però cal dir que el pasdoble és el que millor qualla, per altra banda quan toque qualsevol ritme antic les falleres sempre el ballen com si fora un pasdoble.
I clar, sempre funcionen millor les cançons conegudes ien aquest cas la sintonia de l'Alqueria Blanca m'ha fet un favor: és un pasdoble ballable i, sobre tot, sobre tot, la lletra és en valencià. I què voleu? a mi açò sempre em fa goig.
Un dia més en les falles de Dénia que ara ja comencen la seua setmana gran.

Carnestoltes moltes voltes

2011-03-07T14:38:00.000-08:00

El Carnestoltes no és una festa on jo haja conegut la xirimita tradicional, entre altes raons perquè estigué prohibida en el franquisme.
El vells xirimiters que he conegut tampoc no m'han parlat de la participació de la xirimita.
Ara però, en vindre aquest simulacre de democràcia a l'estat espanyol i deixar d'estar prohibit, els carnestoltes s'han tornat a celebrar en algunes poblacions.
Molt al principi em varen contractar en alguns llocs on tornaven a celebrar-lo, però darrerament qui més em contracten són les escoles i enguany també han segut aquestes els meus millor clients.
Haig de dir que em paguen en acabar i que els xiquets i xiquetes sempre són receptius a la meua música i que participen amb ganes. Si damunt puc fer-me vàries escoles: mel de romer!

Falles

2011-02-20T08:17:00.001-08:00

Gener i el que va de febrer ha anat molt bé.
És veritat que n'ha fet molt de fred i alguns dies he patit prou, però com jo dic sempre: "La dura vida de l'artista".
Ara comence les falles de Dénia, que haig de dir que són un bon client durant tot l'any.
La setmana vinent a més a més de les falles, a Dénia mateix, és el Mig Any de Moros i cristians i també pegaré una picossadeta.
En acanbant-se les falles vindrà Carnestoltes i com espere que el temps ja siga més agradable, tot anirà rutllant tranquil·lament fins que vinguen les grans festes de la primavera i l'estiu.
La veritat és que les coses m'estan anant molt bé. Pareix que amb açò de la crisi la parella de xirimita i tabalet està rebent els encàrrecs d'altres agrupacions musicals més costoses.
Toca: benvinguda la crisi.

Passat per aigua

2011-01-23T13:55:00.001-08:00

Aquest cap de setmana he tocat en les festes de Santa Paula, una ermita de Dénia.
Ha fet un fred dels collons i damunt el diumenge cap a l'una ha començat a ploure i ja no ha parat en tot el dia.
Amb això de la pluja ha calmat una mica la temperatura, però el que he guanyat amb el fred ho he perdut amb escreix amb la pluja.
Sempre que plou en aquesta festa, s'aixopluguem dins de l'ermita, una preciositat de gòtic reconquesta, però hi havia gent fora, on estava parada una taula amb beguda i picadetes baix d'uns llorers amb molta fulla, i clar, de tant en tant calia eixir i fer alguna tocadeta a l'era.
Una dia desagradable i desapacible. Abans de ploure Ribetes, el meu tabaleter, en vindre de romeria pel camí del Molí, em comentava que no notava els palets de fred que tenia a les mans.
I els peus! Dins de l'ermita el terra estava glaçat i teníem els peus com barres de gel.
La festa de Santa Paula és ben bonica, però amb aquest oratge es torna ben lletja.

Una ruixadeta

2011-01-05T13:33:00.000-08:00

Després d'unes setmanes de sequera en que no m'eixia una tocada ni posant-li un ciri a la Mare de Déu del Consol (patrona d'Altea), ara n'he fet unes quantes amb això de la burreta i els patges per les cartes al Reis.
M'ho he organitzat amb diferents pobles i diferents dies i horaris i he acabat hui amb la cavalcada de Reis.
No és que tinguera el "mono" de no tocar, és que no guanyava ni un euro i tirar sempre mà dels estalvis de l'estiu fan minvar la bossa massa de pressa.
Ara en faré unes quantes més per Sant Antoni.
Sort dels santets: i més per un descregut com jo.

Repertori-III

2010-12-10T12:39:00.000-08:00

Una qüestió sempre problemàtica per un xirimiter és tocar per un grup de ball i ho és més encara si mai no ha tocat per ells.
En general tothom pensa que el xirimiter sap tocat el que ells volen, açò és aixina en general i també pels grups de balls.
No sé per quin motiu hom creu que si un xirimiter toca açò o allò, tots els xirimiters saben tocar-lo. També és veritat que els xirimiters són molt valents i diuen a tot que sí i més encara els aficionats que fan molts empastres per aquest motiu.
Cal tindre sabut un repertori per tocar en grups de ball i cal tindre'l sabut de memòria. Vosaltres direu el que voldreu, però vore un xirimiter tocant amb paper sempre és penós.
El repertori per tocar amb grups de ball és molt ample, però al remat tots els grups de ball demanen el mateix.
Tot pareix indicar que va per modes i que qui marca la pauta a seguir és l'Alimara, a partir dels seus espectacles i dels mestres que ha creat i s'escampen per tot el país.
Hi ha un repertori que podem dir "clàssic": les danses; la Xàquera; les seguidilles de Penàguila; l'anguila de Figueroles i unes quantes jotes. En general són tonades adients i adaptades per la xirimita des de fa molt.
Ara però, demanen jotes específiques que sempre s'han interpretat amb veu i rondalla i que encara no tenen un estàndard adaptat i açò sol crear problemes. Per exemple demanen jotes que són de ronda o de "quintos" on l'entrada de la veu "mosega" la rondalla, però clar, la xirimita no es pot "mosegar" a ella mateixa, per diferenciar la tornada de la veu necessita un repòs i açò no està en el CD que gasta el grup: problemes.
Una altra moda és demanar fandangos o seguidilles, sempre a partir d'una gravació prèvia amb la que han assajat: problemes.
A més a més, quan et trobes en aquesta situació has de repentitzar a partir de l'escolta de la gravació o de la veu d'un del grup que la canta: de la gravació encara encara, ara de la que canta, sempre és "la" que canta, la cosa sol ser més complicada.
Damunt, com que sempre assagen amb una gravació de cant i rondalla i volen que el xirimiter fasa tots els papers, hi ha tonades de difícil adaptació, sobre tot els fandangos de mode menor i major i que solen ser molt aguts i sempre cromàtics.
També està el problema de que et diguen la jota de l'Alcúdia i tu saps una jota de l'Alcúdia, però no és la mateixa que ells diuen.
Tot una complicació açò de tocar per grups de ball. El millor és tindre un bon repertori, el més ample possible. Estar familiaritzat amb aquesta classe de música. Tindre estudiades les millors tonalitats per cada gènere i, clar està, una certa experiència.
El millor de tot és anar abans a discutir i assajar amb el grup de ball, però açò pel professional té un problema afegit: treballar dos dies i cobrar només un, a més a més de tindre lliure el dia i l'hora que assagen.
A voltes però, els grups de balls t'omplen uns dies de l'agenda i aquests ingressos sempre van bé. El millor és haver assajat, conèixer els repertoris i una volta fet açò anar directament a les actuacions. Millor encara és gravar-los les teues interpretacions i adaptacions i que assagen amb elles: mel de romer.
I sobre tot, sobre tot, anar a l'actuació ben preparat per aguantar. Les tonades solen ser llargues per les repeticions i damunt, com les balladores es cansen, sempre et demanen que toques alguna cosa mentre elles fan un descanset. Cal tindre preparades algunes coses de lluïment per aquestes ocasions.
Tot plegat, al remat no sé si paga la pena tocar pels grups de balls, però a banda dels diners, és important mantindre els balls, les danses i la xirimita tradicional.

En la distància

2010-12-02T17:26:00.000-08:00

Tot pareix indicar que aquest maleït bloc m'ha fet "famós" entre algunes persones.
Des de ja fa temps troben com adreçar-se a mi, ja siga per correu electrònic o per telèfon, per proposar-me coses que no m'interessen.
Escric aquest bloc per que vull i prou. No vull fer-me "famós", ni crear seguidors i, menys encara, capelletes.
El que tinc ganes de dir ho escric ací.
Ara, en uns dies, m'han demanat un article per una revista i una entrevista per parlar sobre l'ofici i/o la professió de "dolçainer". No tinc res a dir en una revista i menys encara sobre cap "dolçainer", sobre tot, perquè jo reivindique el nom de xirimita i xirimiter.
El meu món d'opinions sobre els temes de i al voltant de la xirimita s'acaben en aquest bloc. No cal que em vingueu a buscar a cap altre lloc.
Ja fa temps que em fa nosa els comentaris anònims, la "fama" i els que volen de mi qualsevol cosa fora del bloc.
M'agradaria ser famós per haver descobert la penicil·lina, o haver resolt la conjectura de Goldbach, o haver composat el "Ramonet" si voleu, però la "fama" d'aquest bloc us la regale.
I a més a més, ni la vull ni l'accepte.
Quan em pegue escriuré i qui vulga llegir-me ja s'ho farà.

Santa Cecília

2010-11-29T13:04:00.000-08:00

Aquests dies a tot arreu hi ha hagut festes per Santa Cecília que és la patrona del músics.
No sé si als xirimiters ens arriba aquest patronatge, jo mai no he conegut que férem festa o cap acte festiu, commemoratiu, misses i demés. Sé que a la ciutat de València es feia una tabalada per Santa Llúcia al voltant de l'ermita d'aquesta santa i tinc notícia de que encara es fa.
Santa Llúcia no sé si ha estat mai patrona dels músics, si que ho és del cecs i sempre he cregut que la tabalada es devia de fer per la quantitat de cecs músics i que açò li havia arribat d'alguna manera al xirimiters. No sé, tal volta era per qualsevol altre motiu, però el ben cert és que la confraria de Santa Llúcia organitza aquesta tabalada.
He participat en les festes de Santa Cecília de la banda del meu poble perquè sóc soci i músic d'altre instrument en la Societat Filharmònica Alteanense. Altres bandes han tingut el bon gust de contractar-me per la seua festa. Una d'elles fins i tot ha fet una Nit d'Albades per donar-li la benvinguda als nous membres de la societat.
Cap acte i cap festa exclusivament per la xirimita i els xirimiters.
No sé, tal volta, ara que hi ha una munió de sonadors de xirimita aficionats, caldria afegir-se a les festes de Santa Cecília.

Sobre les danses

2010-11-21T13:42:00.000-08:00

Una persona amiga em diu que no tinc raó amb això de les danses de cada poble, i que sí, que hi ha danses que són exclusives d'un poble.
Ja entenc que és un poc difícil, que cal conèixer moltes melodies de danses i molts pobles on s'interpreten, però us puc ben bé assegurar que no hi ha danses d'aquest o d'altre poble.
Sí, és veritat que en el procés de folclorització que s'ha donat en molts llocs i en més cervells, hom ha volgut atribuir certes melodies a certs pobles i hom vol que siga aixina, però la realitat és que les melodies de danses són universals al País Valencià i no pertanyen a cap poble en particular.
Ja us he dit que podem parlar de repertori d'un xirimiter qualsevol, de la seua manera d'interpretar-les i fins i tot de la seua introducció personal al repertori, però res més.
També és cert que algunes melodies són molt antigues i en el transcurs de desenes d'anys han sofert variacions molt importants, però per que només s'escoltaren en un poble, l'autor de la variant l'hauria d'haver inventat en eixe poble, no l'hauria d'haver interpretat en cap altre i cap de les persones que l'haurien sentit l'hauria d'haver dut a un altre lloc. Massa improbable, si damunt hom diu que açò a passat a molts pobles, qui vulga creure-s'ho ja s'ho farà i qui vulga ser burro que l'albarden.
I damunt, el que diuen que són melodies exclusives d'eixe poble, les trobem a tot arreu i fins i tot amb poques variacions.
Us he penjat el començament d'una melodia estesa per tot arreu del País Valencià. Han estat escoltades a Ibi, Pedreguer, Guadassuar, Carlet, Moixent i Aiora. Com per dir que és de cap poble!
I tinc més variants de tots eixos llocs.

Repertori-II

2010-11-18T15:57:00.001-08:00

En el repertori de tot xirimiter cal tindre un grapat de tonades de danses.
Quan dic danses m'estic referint al ball de carrer o plaça que s'executa amb xirimita i tabalet, que tenen el ritme característic de: Praaram plam, praaram. Que consisteix en un nombre indeterminat de parelles enfrontades que fan un passeig pla mentre sona el tabalet i que fan passades en rompre a sonar la xirimita.
No sé si els que no coneixen les danses sabran que són amb aquesta explicació, però els que sabeu que són no us cal més: les danses.
En moltes poblacions del País Valencià encara estan vigents i és estrany en el que no tinga notícia.
Per altra banda d'uns anys ençà són conegudes per un cert públic amant de balls i tradicions.
També solen ser habituals en el repertori dels grups de ball.
Hi ha moltes melodies de danses, algunes molt velles i d'altres menys; unes d'ací i d'altres d'allà. A les danses hi han anat a parar melodies de procedència molt diversa. Totes però, a hores d'ara són danses.
A molts pobles els agrada de dir: Eixa és la dansa del meu poble! No feu massa cas, eixa és la dansa del seu poble i la de molts altres, ara, és important per vosaltres de conèixer la diversitat de melodies de danses i un grapat de variants i no cal discutir: Eixa és la del teu poble? Eixa tocaré.
Normalment trobareu afinitat de melodies i variants en certes contrades més o menys amples, que no necessariament coincideixen en una comarca concreta. Les melodies de danses s'han escampat pels xirimiters que les interpretaven i les variants i melodies responen al territori on els contractaven.
Per altra banda, fora de les aportacions dels xirimiters hi ha un reduït nombre de melodies que trobareu a tot arreu: són les més antigues i probablement les originàries de les danses.
Tal volta les primeres danses eren cantades i, si més no, les lletres que han arribat al nostres dies són "seguidilles" irregulars i d'altres quartetes que corresponen a les melodies de jota afegides.
Com les seguidilles són més antigues que les jotes, ens donen una pista per esbrinar l'antiguitat de les danses. Les jotes són de primeries del segle XIX; podem dir doncs que les danses són del XVIII i deuen de ser velles en eixe segle o tal volta són del XVII perquè les seguidilles encara són irregulars, és dir que no tenen 6 i 4 síl·labes com les més modernes que totes estan quadrades.
Com a mostra de la quantitat de variants us he penjat les solfes del que a la meua comarca diguem "La Primera", per ser la primera que fem sonar. Voreu que algunes són molt iguals i d'altres no tant, però també podeu vore que és la mateixa. Quina és l'autèntica? Cap i totes. La que vosaltres vulgueu, el mateix que fan els que diuen que eixa és la del meu poble.

Repertori-I

2010-11-09T18:05:00.000-08:00

Per ser un xirimiter, a banda de tocar, el més important és tindre un bon repertori.
Cal que siga el més ample possible i cal saber-lo de memòria. Algunes tonades ocasionals o poc freqüents és millor escriure-les per quan calga refrescar la memòria.
Un bon repertori cal que tinga el següents apartats:
.-Rituals.
.-Danses.
.-Tonades de grups de balls.
.-Tradicionals.
.-De carrer.
.-Parat.
.-De festa.
.-D'exhibició
.-Èxits de sempre.
.-Actuals.

Rituals
Cada volta van quedant menys actes rituals i a hores d'ara pràcticament tots són processonals. La societat eclesiàstica és més conservadora que la la civil i és en els actes religiosos on s'han mantingut els actes rituals i la música que els acompanya.
Encara queden a tot arreu del País Valencià, ara el més famós és el d'Algemesí i per mi el més interessant el Sexenni de Morella. No cal oblidar però el Corpus i tota una munió de processons locals.
Cal conèixer i tindre en la memòria o en el paper els més importants i coneguts i cal tindre i conèixer, sobre tot, els de la teua comarca o el del teu àmbit d'actuacions. Et resultaran imprencindíbles per tocar en ells i, a més a més, et donaran un millor coneixement de la música del País.
Per tocar en aquests actes rituals, a més a més de conèixer molt bé la música, cal conèixer l'acte, com es densenrrotlla, quina és la teua funció en ell i com has d'anar vestit.
Hi ha molta d'aquesta música publicada, però el paper et servirà de ben poc. El millor és tindre un mestre que conega tot açò i haver vist personalment com va la cosa. Si no és així: malament rai.
Com a hores d'ara, ja ho he dit, el més conegut d'aquests actes rituals del País és la Processó de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí, us he posat unes solfes antigues per si vosaltres en teniu d'actuals pugueu comparar. El repertori sencer és cosa vostra.

Ara calma

2010-10-23T14:46:00.000-07:00

S'ha acabat la meua temporada forta i ara vindrà un temps de calma. Ja tenia ganes, tinc algunes xirimites per enllestir i d'altres coses a fer que fins ara no he tingut temps.
Aquests mesos vinents tinc treballs esporàdics, alguna festeta, alguna boda, algun comiat de fadrí o fadrina, alguna collonada oficial dels ajuntaments de la contrada i, clar, presentacions de falla. Ja em va bé, pagaré la llum, el telèfon, la connexió a Internet i poca cosa més, les altres despeses i necessitats les cobriré amb els diners que he tret aquest estiu i que com una formigueta treballadora he estalviat amb cura.
Ara, que tal volta em faré ric amb el bloc i eixa empresa de publicitat de l'Índia que m'ha enviat un missatge en els comentaris, perquè tal volta siga casualitat, però el mateix dia del comentari he tingut 2.639 visitants. No sé que collons hauran vingut a mirar i ja podeu pensar que això de la publicitat no me interessa: ni de l'Índia ni d'arreu.

Tot a punt pel Cant a la Serena

2010-10-12T06:15:00.001-07:00

Açò del Cant a la Serena ja està a punt.
El sopar començarà a les 9 i a les 10 les actuacions.
L'assistència és lliure i hi hauran cadires.
El sopar val 12 euros i cal reservar-lo al telèfon 609 75 48 28.
El carrer de la Filharmònica està entrant per la plaça del Convent a l'esquerra, paral·lel a la carretera, on estava l'antic cinema i no té eixida. A qualsevol que pregunte us ho dirà.

Vetes de Sueca

2010-10-10T11:24:00.001-07:00

No sé en les vostres comarques, però en la meua, el 9 d'octubre, la seua celebració, s'ha convertit en la festa de les fires.
Al meu poble "Firaltea", a l'altre "Firabérnia", al de més enllà "Firal'oli". .. El Dia dels Valencians s'ha convertit en una fireta on podem anar a comprar.
A totes aquestes fires es fan diverses activitats i també actuacions musicals i dins d'elles "Balls Requionals".
En una d'aquestes fires m'han contractat per tocar unes dansetes de xiquets i uns balls de majors.
Ull quan us contracten per aquestes "Danses" i "Balls Requionals". Primer de tot demaneu per les peces que heu de tocar i si cal que us les taral·legen, a voltes el nom que li donen a un ball o dansa no correspon a la música que vosaltres conegueu.
I ull amb les versions que estan acostumats a sentir, normalment una gravació del lloc i el grup més inesperat. Si ho feu com us dic us evitareu sorpreses de darrera hora que, a voltes, són difícils de superar.
Com sempre, cap dels balls, danses i tonades eren de la comarca i una de les peces que m'han demanat ha estat "Les Vetes de Sueca", tot i dient-me, molt amablement la manadora, que ja sabia que era molt llarga i pesada.
És una d'eixes tonades que tinc al repertori des de fa molts, molts, anys i que des de també fa molts sempre toque de maneres molt diverses i rarament repetisc més de dues voltes la mateixa variant.
Sempre he pensat que originariament no arribava al registre agut i que tota la sèrie de tresets són producte d'una interpretació determinada i, sobre tot, personal d'un xirimiter. Ara però, els tresets són la interpretació habitual i podríem dir que canònica i a tot arreu la interpreten aixina.
Com la melodia és molt curta i cal repetir-la gran nombre de voltes, com ja us he dit, sempre faig variants, malgrat les balladores, sempre són balladores, em miren amb mala cara.
Us he penjat unes solfes amb tres variants, entre d'altres, de les que faig.

Programa de Cant a la Serena

2010-10-08T06:08:00.000-07:00

El programa de Cant a la Serena ja està enllestit i serà el següent:

Colla de Xirimites de Crevillent.
Fermín Pardo.
Arrop i Talladetes.
El ti Cosemi Sànchez de versador.
Josep Aparici "Apa"
Trini Carballo.
Tati de Godella.
Grup d'Havaneres de Crevillent.
Teresa Segarra i Lluïsa Mompó.
Pas de Quatre.
Tirant de Rondalla de Muro de l'Alcoi.
Rondalla La Cultural de Benissa.
Xeremiers de Santa Margalida de Mallorca.

A les nou de la nit hi haurà una sopar a 12 euros, que cal reservar al telèfon 609 75 48 28.

Tot serà al carrer de la Filharmònica d'Altea el dissabte 16 d'octubre.

Bous

2010-10-04T14:36:00.001-07:00

Altres voltes ja havia parlat del bous. No és de les faenes que més m'agraden, però toca, m'ajuden a menjar de calent i açò sempre es mereix un respecte.
Els bous ja no són el que eren i haig de confessar que si fóra per mi haurien desaparegut.
Com estem acostumats els trobem molt normals, però sempre dic que si anàrem a qualsevol país d'Àfrica i vegerem els nadius fent amb un animal amb banyes el que fem nosaltres, tornaríem dient que són uns salvatges i que estan per civilitzar.
Tocar en el bous no és una faena massa pesada. Estàs sentat en un cadafal i vas tocant. Pots tocar el que vulgues. A voltes ho encertes en alguna peça i t'ho regracien o t'acompanyen, però la major part del temps no et fan cas, ara, no pares! perquè aleshores si que es fixen en tu.
Tot el secret per tocar en els bous és tindre un repertori ample i aguantar, però si no és aixina, millor no vages.
Als bous, com en tants altres moments de les festes, hi ha hagut i n'hi ha tonades tradicionals i que en certs pobles s'han fet populars. Per La Marina la tonada més tradicional i coneguda són les variants de la que us he penjat. Cada xirimiter l'ha tocat a la seua manera i sobre la mateixa base hi ha variants molt diferents. La que us penge és una d'elles.

Cosemi, Apa i Fermí Pardo

2010-10-01T05:56:00.000-07:00

Els de Cant a la Serena, ja tenen confirmada l'assistència del ti Cosemi de versador; tornarà
Apa, que l'any passat estava una mica fònic; i tornarà, i ho farà sempre que vulga, Fermí Pardo, el major coneixedor de la música tradicional valenciana i el millor intèrpret.
Serà el dissabte 16 d'octubre al carrer de la filharmònica d'Altea.

Treballant en Cant a la Serena

2010-09-20T09:08:00.001-07:00

Els organitzadors del Cant a la Serena ja tenen confirmats alguns dels participants i estan enllestint les qüestions d'infraestructura, megafonia i el sopar.
De moment segur que es farà el dissabte 16 d'octubre al carrer de la Filharmònica i el sopar serà a 12 euros.
La fotografia amb el grup Pas de Quatre en l'actuació de l'any passat serà la base del cartell.

Un altre misteri

2010-09-13T12:59:00.002-07:00

No sé vosaltres, però jo sempre havia cregut que la canya amb que fem les nostres llengüetes, la canya comú, era una espècie endèmica del Mediterrani, però mireu que m'acabe de trobar:
"La canya (Arundo donax) també va arribar a Europa en el segle XVI provinent d'Àsia. L'aprofitament que se n'ha fet i la consegüent dispersió artificial són tan antics que els especialistes no poden determinar amb certesa la seua àrea original"
Aquest text forma part d'un article sobre les plantes invasores al territori valencià publicat per Simón Fos en el nº 62 de la revista de divulgació científica "Mètode" de la Universitat de València.
Certament les llengüetes que he vist i que tinc de xirimites mores i hindús no són de canya, no tenen dues pales, són d'una mena de jonc, tot d'una peça, cilíndriques i que es xafen per fer-les sonar.
També he constatat que aquestes xirimites no sonen com la nostra, tenen un só més suau i un altre timbre.
Les nostres xirimites també tenien aquest tipus de
llengüeta?
Quan començaren a fer-se de la canya que nosaltres coneguem i amb dues pales?
És possible que als instruments amb llengüetes de jonc els digueren "dolçaina"?
Per això han desaparegut les "dolçaines" sense deixar rastre?
El "Chalumeau", antecedent del clarinet i l'oboè actual apareixen al voltant del 1650.
Són també producte de la canya?
En parlar de l'antiguitat del nostre instrument i de l'oboè i del clarinet, tots es remunten als grecs, als egipcis, als sumeris. Però les notícies que tenim són difuses, escasses i l'iconografia no ajuda gaire a saber com era l'embocadura i de que era feta. Sempre he pensat que aquests instruments antics són uns antecedents del nostre, però no pas el nostre. Com l'Australopitecus o l'Homo Ergaster són uns antecedents de la nostra espècie, però no pas la nostra espècie.
Sempre he pensat que la xirimita actual és prou nova: tres-cents anys? I açò de la canya em reafirmaria en el meu pensament.
També són noves les nostres festes, que a molt estirar arribarien al XVII.
Ara, pareix que hi ha un consens social que vol allargar les manifestacions de la cultura tradicional i sempre busquen antecedents en temps desconeguts.
No sé, però sense la canya comú no hi ha xirimites, ni clarinets, ni oboès.

En les fotografies una llengüeta de xirimita del Marroc, però no sé si podreu vore que és un tros de jonc.

Cant a la Serena

2010-09-08T12:07:00.000-07:00

Enguany es torna a organitzar el Cant a la Serena al meu poble. Serà el dissabte 16 d'octubre.
Com l'any passat, estarà dedicat a la música tradicional valenciana i hi haurà un sopar.
El programa encara no està enllestit però us aniré informant.

Versatilitat i coentor

2010-09-08T11:16:00.000-07:00

Tal volta els valencians tenim una tirada a la coentor i si això és aixina, els franquistes se n'aprofitaren a plaer.
Eixa interminable i coenta ofrena de flors de les falles fou un invent dels franquistes, com també ho fou les reines de les festes, les dames i tota la parafernàlia al seu voltant.
Hi ha pobles que arriben a l'extrem de tindre dames a soles, sense ni tan sols un acompanyant que la duga de
bracet.
Un altre invent franquista fou l'exaltació i la presentació de reines i dames.
En alguns llocs han tornat a la normalitat tradicional dels majorals, els festers, la comissió de festes; però malauradament en molts han seguit amb les reines i les dames.
A les festes d'aquest estiu he tingut de tot: normalitat valenciana i coentor franquista.
On hi ha presentació i exaltació de reines i dames, el meu treball és anar a replegar-les i dur-les al lloc on es fa l'acte, a voltes tocar i fer temps mentre s'organitza i a voltes, poques, el "cervantes" del poble que organitza i coordina ha fet un guió o ha trobat un moment on entre jo i la música de xirimita.
En un del pobles convidaren uns artistes de la sèrie L'Alqueria Blanca i a l'organitzador li se va ocórrer donar-lis una sorpresa i que en acabant de la seua actuació pujara jo a tocar la sintonia d'eixe programa. I ací ens tens a Ribetes i a mi esperant que digueren "..i ara tenim una sorpresa per vosaltres" per pujar a l'escenari i fer la nostra.
Em fa mal de panxa la coentor d'eixos actes, però em fan mal de panxa tantes coses que fins i tot estic content de que participe la xirimita, de que compten amb ella i estic més content encara que el meu instrument siga tan versàtil que puga fer-ho.

Us he penjat la partitura de la versió que toque jo, que és més o menys la que em va passar un alumne. Jo no tinc el mal gust de tindre tele i mai no he pogut escoltar-la. Aquestes coses sempre me les passen o me les canten els alumnes. La fotografia de baix som Ribetes i jo en plena actuació.

Massa treball i massa calor

2010-08-11T15:40:00.000-07:00

Aquest estiu he acceptat més actuacions que altres anys, vaig de cap per poder fer-les totes i estic massa cansat per escriure. He tingut tres dies de festa i els he dedicat a descansar i fer vacances.
Ara començaré una altra volta fins el dia 30, tres dies de festa i a partir del 3 ja no pararé fins les festes del meu poble que són la darrera setmana de setembre.
Si tinc cap moment de descans, i ganes, ja escriuré qualque cosa.

Ni les despertades

2010-07-20T15:29:00.001-07:00

A les festes d'estiu sempre comence el dia tocant de bon matí la despertada.
És veritat que ara ja no desperte res, tothom ha vetlat la nit d'abans i només estan desperts els que encara no s'han gitat i el festers (pocs) que venen darrere meu tirant coets.
Normalment és el meu millor moment del dia, el sol encara no està alt, la calor encara no pega, fins i tot és possible que fasa una mica de fresca i generalment l'ambient és molt agradable.
Ah, però tot açò no ha passat aquests dies. A les vuit del matí el sol pegava de valent, no hi havia cap núvol i fea una calima que no deixava ni respirar. A la segona tonada ja estava xop de suar.
Serà el canvi climàtic, serà que el sol s'escalfa, serà la baixa o alta pressió, serà el vent del Sàhara, serà la mare que ho ha parit tot. Però a les vuit i cinc la suor em corria per l'esquena, em baixava pel front, em negava els ulls i em quedava pansit, esgotat i alenant com si m'estiguera ofegant.
Si això era a les vuit del matí, ja podeu pensar el que em passava a l'hora de dur-los a missa i, més encara, a l'hora d'eixir. I al mig del carrer no hi ha cap ombra!!!
Ara tinc dos dies de descans i, tal volta és psicològic, però trobe que pega més l'airet que en tots els dies que he estat tocant.
Bo, aguantaré com podré i ja vindrà el setembre.

Us he posat unes transcripcions meues d'unes despertades del llibret de "Los Leones" d'Almedíxer.

Inflar les galtes

2010-06-30T12:04:00.000-07:00

En començar a estudiar un instrument de vent, tots els mestres et diuen que no unfles les galtes. No té cap sentit excepte l'estètic: es pot tocar molt bé amb les galtes unflades i es pot tocar molt malament sense unflar-les.
En el transcurs dels anys he anat unflant cada volta més les galtes, vaig començar per acurar l'afinació i matissar algunes notes i poc a poc he acabat per tocar més temps amb les galtes unflades que sense unflar-les.
Certament no crec que siga més bonic estèticament i certament no toque millor o pitjor per eixe motiu.
Al llarg dels anys i mirant-me ara, crec notar que tinc una petita deformació en
les galtes i per aquest motiu encara les unfle més en tocar d'eixa manera.
Unfle les galtes, sobre tot, quan vull sonar molt i clar i per tant no vull fer cap pressió sobre la canya. Deixe d'unflar-les quan no és així i, clar està, no les unfle gens ni mica en atacar el registre agut.
No em preocupa gens aquest unflar o no unflar, normalment no me n'adone i solen ser els demés, sobre tot altres xirimiters o instrumentistes de les bandes les que es fixen i a voltes em fan un comentari.
Podeu vore'm amb les galtes unflades
en la fotografia de dalt.
Més avall us he posat dues fotografies del gran trompetista de jazz Dizzy Gillespie, que és el major inflador de galtes que he conegut mai.
Gillespie tenia molt deformades les galtes, com demostra en la fotografia de més avall on, amb un dit en la boca, ens mostra fins on pot arribar a unflar-les.
No crec que mai arribe a eixos dos globus de Gillespie i no voldria tindre les galtes deformades com ell, però cada volta la meua inflor va a més.
I que voleu: a la meua edat açò ja no té remei.

Cansament

2010-06-29T15:02:00.002-07:00

He estat tocant tots aquests dies i acabava massa cansat per escriure.
Damunt el darrers dies em llevava a quarts de set per fer la despertada a les vuit.
I els anys. Els anys!
Però toca, encara anem tirant.

Acapte

2010-06-20T15:08:00.000-07:00

Una de les faenes recurrents en moltes festes és la d'acaptar diners pels carrers i especialment per les botigues. Açò que diguem col·loquialment la "replegà".
Aquests dies estic tocant a festes molt diverses i en algunes d'elles hi he hagut de tocar per la replegà.
És una faena una mica avorrida, vas pels carrers mentre els festers entren a les cases i a les botigues i tu estàs allí, ara caminat una mica, ara parat.
I dura hores! Damunt cal pregar perquè repleguen molts diners, no siga el cas que no en traguen ni per pagar-me.
L'acte l'omplic amb tot un seguit de músiques incidentals. No hi ha cap música especial o específica i hi cap qualsevol, com a més a més dura hores fóra més avorrit encara tocar sempre el mateix.
Normalment aprofite per repassar el repertori i a voltes jugue amb mi mateix per vore si sóc capaç de no repetir cap tonada, en aquest cas ja podeu pensar que arribe a tocar de tot, des de patxangues actuals a dansetes rituals. Així vaig passant el temps i amb les meues cabòries a la cerca d'allò que no he tocar arriba l'hora d'anar-me'n.
De tant en tant els festers em fan entrar en una botiga, un bar, una casa d'amics o de festers assenyalats. Açò trenca la monotonia i fa més lleuger l'acte.
La replega és exclusiva de la xirimita i a la meua comarca està tan associada i arrelada a l'acte que aquest no s'entendria sense la seua presència i la seua música.

(Us he posat les solfes d'una de tantes variants de jota que toque durant els acaptes)

Sobre el conservatori

2010-06-12T05:31:00.000-07:00

El 29 de gener d'enguany vaig escriure sobre el conservatori, ara un desconegut que admirablement pareix que s'ha llegit totes les entrades fina arribar a eixa, ha escrit un comentari:

Anònim ha dit... Hola , jo sóc estudiant de Dolçaina oficial al conservatori de Gandia , i sóc de Carcaixent i , vaig amb tren , és un llàstima que a totes les comarques no hi haja per lo menys un conservatori , que done l'especialitat de dolçaina , a la ribera , no hi ha ningun conservatori i ja veieu que m'he de desplaçar fins Gandia , sí , som pocs els q estudiem dolçaina oficial però cada vegada anirà a més...voleu saber que s'estudia al conservatori?? s'estudia la programació que hi ha a la web de l'inestable amb els seus metodes els seus exercicis , la tecnica , saber afinar bé la dolçaina(pq hi ha qui va pel mon superdesafinat)tb hi han altres assignatures com armonia , tabal , cant , historia de la música , etc...

Preguntava jo què s'estudiava en els conservatoris i l'ingenu anònim de Carcaixent ens diu que el mateix que en qualsevol escola de disminuïts, "modelnos" i richardistes, a més a més de les "maries" habituals.
I el pobret encara diu que hi hauria d'haver a totes les comarques. No seria millor a tots els conservatoris?
També diu l'anònim ingenu que són pocs els que estudien "dolçaina oficial" però que cada volta anirà a més...Com ja sabeu que jo tinc molta paciència, m'esperaré a que acabe els estudis, obtinga el corresponent títol i ens explique perquè li serveix i què s'ha ensenyat que no ho poguera haver fet en qualsevol escola. També m'esperaré a vore com s'omplin tots els conservatoris.
Ja, ja sé que al personal li agrada aparentar i es compra articles de marca a preus escandalosos fabricats en un país asiàtic on als empleats els paguen dos euros al dia. I diuen que són feliços!
Vinga: conservatoris per tots i totes!!! (Amb la programació de la web de "La Inestable" per disminuïts, "modelnos" i richardistes. Faltaria plus)

Una partitura de Magrana

2010-06-07T16:41:00.001-07:00

El diumenge fou el Corpus (Ja no mantenen les tradicions ni els rectors, quan jo era menut ens ensenyaven que "Hay tres jueves en el año que brillan más que el sol: Jueves Santo, Corpus Cristi i el dia de la Ascención? Asunción?)
Fa més de trenta anys vaig ajudar a restaurar les dansetes de València ciutat. I fa vuit o deu que em vaig cansar de suportar els grups de danses i ja no toque en eixa processó.
Però sé que les accions de València tingueren i tenen resó a tot arreu del País i segur que hi han hagut molt xirimiters tocant dansetes.
Del Corpus de València hi ha molta literatura escrita i molts documents històrics amb solfes, us en penge un del 1949 amb anotacions de López Chavarri. És una dansa de la Magrana que també dansen, o dansaven, en moltes festes majors de pobles de tot el País.
Hi ha moltes versions d'aquesta dansa, però la segona part de la que us penge no l'he sentida interpretar mai, ni a Blasco, que fou alumne de Sanfeliu i que deuria d'haver-la coneguda.

Un nou tabaleter

2010-05-31T15:04:00.001-07:00

És típica i tòpica la parella de xirimiter i tabaleter on el xirimiter és un adult i el tabaleter un xiquet.
Sempre he pensat que açò obeeix a raons econòmiques.
El xiquet solia ser un membre de la família, fill, nét, nebot o un altre parent. En el cas de ser fill tot queia en casa, en ser nét, una cosa semblant. En qualsevol cas, el xiquet cobrava poc, o no cobrava, es tenia amb ell uns detalls i prou.
Aquest xiquet, normalment, acabava de xirimiter i tot tornava a repetir-se, així que sempre es mantenia la parella amb diferència d'edat
He sentit i he llegit que quan el xiquet no era parent, el xirimiter tenia l'obligació de governar-lo i ensenyar-li l'ofici. Fins i tot hi ha contractes notarials especificant aquest casos.
Fóra com fóra, el cas és que el tabaleter sempre ha cobrat menys que el xirimiter, fins on jo ho he conegut, el tabaleter cobrava el 33% i les propines; és dir si els donaven propines, aquestes eren pel tabaleter.
Entre els xirimiters tradicionals tot açò encara es manté: que el tabaleter siga un xiquet i que cobre el 33%.
La majoria dels problemes i bregues entre els membres de la família de xirimiters, s'han produït per aquesta desigualtat en el cobrament. Quan un romania tabaleter i es feia adult, no acceptava cobrar menys que el seu parent xirimiter. En donar-se aquest cas: brega assegurada.
Jo he conegut germans barallant-se per això i turnar-se amb els instruments per tal de cobrar tots dos igual. I he conegut casos penosos on en canviar-se l'instrument el resultat era desastrós.
Ara les coses han canviat una mica, els xiquets han d'anar a escola i no estan en disposició de poder dedicar-se-hi al tabalet tot el temps i entre els nous sonadors veig més sovint parelles d'edats iguals o paregudes.
Açò del xiquet tabaleter tot és aprofitar, si no es tenen aptituds, sobre tot, bona oïda i bona traça en les mans, no hi ha res a fer. També, clar, li té de tindre afició i passar-se hores practicant. No és gens fàcil tot açò i menys ara on els xiquets escolten de tot, sobre tot en la tele, i la música tradicional és desconeguda per ells.
Però de tant en tant ixen xiquets amb aptituds i afició i aquest és el cas del xiquet de les fotografies: Adrià Ribes, de Gata. Bona oïda, afició, disciplina, formalitat, amor propi, sentit de l'humor i una alegria exultant. Un plaer tocar amb ell.
S'estrenà en la festa de la Mare de Déu de Dénia, on el podeu vore en la processó i hui hem enllestit tots dos les festes de la Trinitat de la mateixa ciutat. En la fotografia estem posant en l'arc d'entrada al carrer.
Tot un tabaleter i una vida per davant.
Ja podeu creure que estic devanit.

Una seguidilla

2010-05-18T14:53:00.001-07:00

A voltes, de tant en tant, toque per un grup de ball. No m'agrada gaire, però esporàdicament ho faig.
Els grups de ball són bons, crec que molt bons, pels xirimiters aficionats, però pels professionals és més aviat un compromís sense interès.
Malauradament els aficionats no volen
ser d'un grup de ball perquè no poden
cobrar, perquè són molt aficionats, però sense cobrar ja no ho són tant.
És una pena que siga aixina. Els grups ballarien moltes més coses de xirimita i tindrien l'avantatge de que no cal microfonia. Però els balladors i les rondalles estan disposades a mantindre una activitat cultural sense remuneració i els xirimiters, per molt aficionats que siguen, volen cobrar. Tant de bo això canvie i podrem vore tots els grups de ball amb el seu xirimiter.
Una de les peces que ballen i demanen els grups de ball de la meua comarca són les "Seguidilles de Penàguila" o de "Mariola".
Curiosament ho fan no pas perquè siguen tradicionals a la comarca, o perquè s'ho hagen ensenyat a ballar de la tradició o, si més no, de la tradició oral d'una de tantes velles que han transmès els balls tradicionals.
Aquestes seguidilles entre els grups de ball tenen el seu origen en la "Sección Femenina" de la qual ho heretà el grup Alimara amb la interpretació de J. Blasco.
D'aquesta seguidilla tinc uns quants documents escrits i d'altres orals de persones de la comarca. Dels orals no n'he fet massa cas en coincidir amb els escrits, no aportar cap variant interessant i ser fragmentaris. Així doncs, a banda de la meua interpretació personal i particular, els documents escrits són una bona guia per interpretar-la.
Quan es fa per un grup de ball però, cal posar-se d'acord en quina versió volen, coneixen o ballen i la quantitat de voltes que cal fer de cada frase.
Us he penjat quatre documents escrits:
El primer és de la "Sección Femenina" i deu de ser dels anys quaranta del segle passat.
El segon és el que Blasco dóna en el seu mètode, que tocava per la "S.F." i més endavant per Alimara i és la seua interpretació del primer.
El tercer és el que documenta Salvador Seguí en el seu llibret sobre la música de xirimita de Callosa d'En Sarrià, però no està interpretat per la família Boronat, que en eixe temps, 1969, ja no tenien ni record. Les solfes de Seguí són d'un dictat a veu del fill del famós xirimiter Llinares i és de suposar que d'ací l'embolic de les octaves. (Evidentment la tonada no és de xirimita i aquesta ha hagut d'adaptar-la com ha pogut, però la reproducció a veu no devia d'efectuar els canvis d'octava necessaris en l'instrument)
El que devia de ser el quart i que ara ha desaparegut per la meua mala traça i que intentaré penjar a dalt de tot, és el que interpreta Bessó i que per haver-se-la cantat o reconegut en diversos pobles de la comarca, li ha donat el títol que podeu llegir.

(Encara no he pogut adobar del tot el meu ordinador. He descobert que el cuc em va entrar pels comentaris i estic mirant de posar un filtre, però el que m'ofereix Blogger -estar inscrits- no m'interessa. Crec que provaré amb això del codi de lletres)

El perill de les partitures

2010-05-04T15:52:00.001-07:00

Com ja he dit altres voltes, hi ha moltes partitures de música tradicional valenciana per xirimita i des de fa molts anys. En contra del que pensen molts hi ha partitures de xirimita a tot arreu i en els llocs més inesperats.
Els nous sonadors malden per les partitures i alguna volta, més d'una, m'han dit que publique en aquest bloc. No tinc cap interès a fer-ho i cap a no fer-ho, ara, penjar partitures per penjar-les no ho faré mai.
Primer perquè ja sabeu que no sóc gaire aficionat a elles i segons, i sobre tot, perquè la música tradicional de xirimita cal conèixer-la i no precisament per partitures.
Hi ha molts que saben llegir solfa i per tant creuen que només els cal tindre les partitures per saber música tradicional valenciana.
Però no és aixina, si saben solfa i tenen les partitures sabran llegir-les i, clar està, executar-les, però ja és més dubtós que sàpiguen interpretar-les i, més encara, en el moment i el lloc adient.
Ja he dit altres voltes que la partitura és una guia, un record, un avantatge per ensenyar-se la tonada, però no aporta coneixements sobre la música tradicional valenciana,
ni com, quan i on interpretar-la.
Vistes així les coses, la publicació de partitures produeix efectes negatius com:

1.- En ser les edicions minoritàries i marginals, són de difícil localització i tenen una difusió molt pobra, esparsa i minoritària i minoritzada.

2.-En publicar-se sense explicacions pertinents i acurades i per el públic en general, que generalment no és un entès, queden convertides en una partitura com qualsevol altra, entesa com una més de la cultura escrita i sense cap valor més que l'esforç de la publicació i les despeses que poden haver produït en publicar-les i en accedir a elles.

3.-En publicar-se fora del seu context i del seu món, més que treballar per la cultura tradicional de la xirimita, treballa en contra d'ella.

4.-En convertir-se en un paper més que llegir i interpretar, la seua execució fora de la cultura tradicional sempre és exòtica, anecdòtica i majoritàriament floclòrica i mistificada.

5.-En ser la música tradicional un munt i un món de variants, l'existència de partitura fixa, deixa fora, oblida, margina, arracona i amaga
tota la resta de variants sense les que no s'entén ni eixa ni cap.

6.-La fixació per mitjà de la partitura converteix la tonada que siga en una "obra" de la cultura escrita concebuda com a tal i acaba convertida en una "peça concertistíca" buida de la funcionalitat que l'ha fet néixer i que justifica la seua existència.

7.-La publicació en partitura d'una o vàries tonades determinades, com ha demostrat l'experiència, la converteix en la "canònica", en "l'autèntica" i la seua execució arriba a ser paradigmàtica i de referència, fins i tot, com ha passat, si és una falsificació, una errada o un "invent" personal novíssim.

En la situació de desconeixement de la cultura tradicional i, més encara, el seu menyspreu i fins i tot la seua negació, la publicació de partitures de música tradicional de xirimita, ajuda a mantindre l'estatus i treballa en contra de la mateixa cultura que aparentment representa.
Us he penjat quatre tonades de danses publicades l'any 50 del segle passat en uns quaderns dels que també us penge la portada.
Foren replegades a Ontinyent per Ricardo Olmos, el que no vol dir que "siguen" d'Ontinyent i que no hi hagueren en eixa població més persones que conegueren més tonades de dansa, o que les conegueren d'altra manera o en d'altres variants.
En qualsevol cas la publicació d'eixes tonades les ha convertides en "úniques", en "canòniques" i damunt en "exclusives" d'Ontinyent.
La posterior reproducció en el mètode de Blasco reblà el clau i a hores d'ara trobaríem sonadors que les coneixen fora de context, fora de lloc i fora de qualsevol coneixement.
S'han convertit així en unes tonades insípides, sense sabor, sense gust, que tant poden ser tradicionals com transnacionals, cogombre que alficòs, pera que perelló.
Quan la moda del simfonisme, el conservatori, la modelnor i els disminuïts passe -totes les modes passen- tal volta qui vulga ensenyar-se la música tradicional anirà a les fonts i com a mal menor, tal
volta es cree una, o cent, escoles o centres de difusió i ensenyament de la música tradicional valenciana, de xirimita i altres coses.
Mentre això passa, esperarem amb paciència, que Lenin digué que no hi havia res més revolucionari i que segles abans Agostí d'Hipona, més conegut com Sant Agostí, digué que és la mare de totes les virtuts. Si personatges tan diferents arribaren a la mateixa conclusió, tal volta tinguen raó.

Un cuc

2010-05-02T16:31:00.000-07:00

Efectivament era un cuc el que tenia i damunt no em deixava instal·lar-me un nou antivirus.
Al remat hi ha hagut que tornar a formatejar-ho tot i com no trobava qui m'ho fera he trigar dues setmanes.
Damunt ara ho tinc tot en Swahili i encara em resta la feinada de pasar-ho al català.
No sé que buscaria el cabró del cuc: petroli? La mare que el va parir!
En qualsevol cas, bentrobats de nou.

Tocant amb amics

2010-04-18T11:58:00.001-07:00

Entre el termes d'Altea, l'Alf`as i La Nucia est`a la partida rural del Captivadors.
Per eixos misteris sense aclarir, en formar-se els termes d'aquests tres pobles els Captivadors rest``a repartit entre els tres. A banda de les qüestions burocràtiques els veïns no tingueren massa problemes: si li preguntes d'on s´on, tots responen que dels Captivadors i prou.
A la partida hi ha una font, famosa als tres pobles, i una ermita dedicada a Sant Vicent Ferrer i la festa la fan la setmana despr`es de Pasqua.
Donada la caracter´istica de la partida, malgrat que l'ermita est`a en terme de La Nucia, els tres pobles participen en ella i els festers o els ajuntaments aporten a la festa.
Enguany els de l'Alf`as i els d'Altea aportaren la xirimita i allí ens trobaren Paco Bessó i jo.
Bessó i jo hem tocat anys junts, molts anys, ell al tabalet i jo a la xirimita. En fer-se Paco un xirimiter quallat hem tocat junts a voltes, ara els dos a la xirimita, per`o darrerament aquestes actuacions no han sovintejat i ho fem molt de tant en tant. En coincidir en algun lloc ara cadascú va amb el seu tabaleter i sempre ´es una alegria
Bessó anava amb un tabaleter seu de fa molts anys, Cuanco Llorenç i de parella de xirimita un seu bon alumne, Toni Maravall. Jo anava amb un meu tabaleter, Xavi Alvado.
Paco i jo continuem tenint una forta amistat, interessos comuns i moltes complicitats. Clar est`a que ens vegem a sovint, per`o en coincidir tocant sempre ´es una alegria per nosaltres. No cal dir que tots dos sabíem que anaven a trobar-nos perquè ja havíem parlat.
Bessó, Cuanco, Toni i jo ens coneguem fa anys, el novell era Xavi.
Casualment en l'ermita ens trob`arem un altre xirimiter, Cuan Ramon de Xàtiva, mestre a Xàbia i que tocava la bandúrria en el grup de danses de Pedreguer que actu`a el dilluns despr`es de la missa. Amb Cuan Ramon ens coneguem poc i tenim una realci´o cordial.
No s´e vosaltres, per`o jo sempre me n'alegre de coincidir amb companys de professi´o amics amb qui les relacions s´on planeres i sense competències, cosa poc habitual en el m´on actual on molts es miren de reüll i si cal no es diuen ni hola. Jo el primer, per`o ja sabeu que jo s´oc impresentable, cada dia em refie menys del personal i fa molts anys que he decidit anar a la meua i triar amb molta cura les amistats entre els xirimiters i, sobre tot, entre els sonadors.
Una festa de Sant Vicent ben agradable.

(S'haureu adonat de l'embolic dels accents. Fa dies que em funcionen malament i no escrivia per aix`o. M'he comprat un teclat nou pensant que eixe era el problema, per`o el nou fa el mateix.)

Dinar a Gata amb el "Botifarra"

2010-04-07T10:52:00.001-07:00

Com us vaig dir l'altre dia, els de Gata han organitzat una festa pel diumenge de Sant Vicent.
Ara m'han enviat un cartell i em diuen que ja ho tenen tot amanit.
El programa serà el següent:
Cap les onze del matí un cercavila amb xirimites i tabalets que aniran fent parades per que els de la Muixaranga de Gata fasen algunes torres.
En arribar a la Plaça Nova, on es farà la festa i el dinar, hi haurà balls pels aficionats, sobre tot aficionades, del poble i qui s'apunte.
Cap a l'una dinar de "Berenaret de Pasqua", per si no ho sabeu: embotits, carn, pèsols, condiments i un ou al damunt. Beguda i postres. 12€.
En acabant de dinar actuació de "Pas de Quatre" i de Pep Gimeno "Botifarra".
Si no teniu qualque cosa millor que fer us recomane que aneu a Gata a passar el diumenge. La festa és ben agradable, molt amable, oberta per tots i, pels indígenes valencians que quedem a la comarca, de les poques que tenim per nosaltres.

Processons

2010-04-04T08:35:00.000-07:00

S'ha acabat la Setmana Santa i s'han acabat les processons.
En aquests dies és tot el que hi havia per tocar exceptuant en els Encontres que he fet, on en haver ressuscitat Jesús i en vore'l la seua mare ja es poden tocar coses alegres.
Ara és Pasqua, poca faena per la xirimita però s'animarà en vindre Sant Vicent: primer per que hi ha festa a molts pobles on el tenen per patró i segon perquè en d'altres llocs és fa més festa de xirimita que en Pasqua.
Us he posat un Pas de Processó de la col·lecció del pare Baixauli que en temps fou un clàssic.
D'aquesta melodia en tinc documentades unes quantes variants el que demostra que estava molt escampada i que es tocava a tot arreu.
Fixeu-vos-hi en el ritme del tabalet -també tinc documentats de diferents-, que llunyà del més practicat actualment i que és una imitació del de les bandes.
És una pena que la majoria de xirimiters i, sobre tot, de tabaleters facen sevir ara el ritme de processó de la banda. No li pega gens. El xirimiter i el tabaleter no necessiten marcar el pas, no els cal desfilar i els seus ritmes són molt més atractius i variats que el de la banda.
Els "modelnos", disminuïts i richardistes, que tant parlen de recuperar, podien incloure en els seus repertoris aquests ritmes i aquestes tonades

Joan Martínez de Bocairent

2010-04-03T10:33:00.000-07:00

El divendres vaig tindre una alegria: va aparèixer per Altea Joan Martínez, el xirimiter de Bocairent.
Ens coneguem fa un muntó d'anys, sempre hem tingut una relació cordial i amistosa i ara ens vegem molt de tant en tant.
Joanet és un xirimiter com cal, és un xirimiter de contrada, toca sobre tot al seu poble i està obert, com tots els tradicionals a qualsevol altra cosa.
Fa molts anys fa de mestre a escoles de la seua comarca i ara m'ha contat, cosa que no sabia, que ha sigut el primer mestre de xirimita en un conservatori, el d'Albaida, en el que dóna classes actualment.
També he sabut per ell que actualment hi ha oferta de xirimita en cinc conservatoris de grau mitjà.
Comentàrem sorneguerament l'anècdota de que no fou el famós Richart el primer en donar classes en un conservatori, ni el segon ni el tercer i que pareix ser que als richardistes açò no els pegà massa bé.
També em comentà que l'entorn richardista ha passat per les seues mans per tal de tindre el títol de xirimita de grau mitjà i que ara alguns viatgen a Catalunya per tal d'aconseguir el superior en un centre de música tradicional d'allí.
Pobrets richardistes anant de cul per tindre un títol de mestre.
Seguint amb les bromes li vaig dir que quan jo siga Conseller de Cultura de la Generalitat, anul·laré les classes als conservatoris i crearé un gran Centre de Música Tradicional, on s'ensenyarà també la xirimita.
Joanet em va passar les tonades del seu poble i jo que sóc un malparit mai no li he retornat el favor fent-li arribar les tonades del seu poble que tinc en diferents arxius antics. Però tot arribarà.
Us penge una pàgina d'uns fulls manuscrits que tinc sobre la música tradicional de Bocairent. No sé si la podreu vore massa bé, però això és el que hi ha.
(Quan ja no puga tocar i si encara estic amb el cap en condicions tal volta em dedique a preparar tots els papers que tinc i els deixe nets abans de morir-me. No sé, açò va a temporades i altres pense: que se'n vagen tots a cagar i ja s'ho faran. També és una paradoxa que jo que funcione sense partitura tinga l'arxiu, probablement, més gran del País)

Berenaret de Pasqua

2010-03-31T18:21:00.000-07:00

Amics, companys, coneguts i saludats de Gata han organitzat una dinar popular a base de berenaret de pasqua el diumenge 11 d'abril.
Tot començarà a les 11 del matí amb un cercavila dels xirimiters de Gata i la Muixeranga del poble.
A l'una del migdia dinar a la Plaça Nova amb un berenaret de pasqua especial elaborat a la vista de tots: embotits, carn, pèsols i l'obligat ou al damunt.
En acabant de dinar, o abans, o enmig, balls i danses i l'actuació de Pas de Quatre, Fermín Pardo i Pep Gimeno Botifarra.
Tot s'acabarà quan s'acabe.
El dinar val 12€ i les places són limitades a les possibilitats dels organitzadors. Si no aconsegueixes entrar en el dinar, sempre pots vindre a vore la festa i fer-te un colpet en la barra.

Albades, Inzenga i altres

2010-03-27T18:29:00.000-07:00

(La d'Inzenga és la segona partitura, la primera és
del pare Baixauli, una altra que no la quarta)

Com no
tinc ganes de seguir amb les partitures d'Inzenga i per altra banda pareix que no us interessa molt, acabaré aquesta sèrie amb unes Albades.
Inzenga reporta una Albada amb una introducció desconeguda actualment i que s'ha perdut en la memòria dels xirimiters, com deuen d'haver-se perdut moltes més, perquè aquesta introducció sempre ha estat producte de la imaginació del sonador i de la improvisació del moment i no ha hagut mai una formula fixa.
Si en l'actualitat gairebé tots els xirimiters toquen la mateixa melodia, és per la pèrdua de cultura, d'espontaneitat i per la folclorització d'aquest cant, que practicament és un acte protocolari la majoria de voltes. (La cosa arriba fins i tot a ser ridícula, com en la darrera nit que he fet, que en acabar el cant el públic picava de mans i també ho feia el cantador i jo no sabia on amagar-me)
Bé, la partitura d'Inzenga és interessant per conèixer que es tocava al voltant del 1880 i fins i tot per la
manera en que escriu "Albáa", que denota que la "d"
intervocàlica no havia caigut del tot i
es deixa vore entre les dues vocals.
(Em negue a dir "Albà" o "Albaes". Si parlant en castellà pronuncie la "d" de comido, no sé per quins collons he de deixar de pronunciar la "d" d'Albada)
Una altra cosa interessant és que en l'armadura només hi ha un sostés i no és una errada perquè en l'harmonia trobem el Do alterat.
És de suposar que açò no li hauria passat per alt a Inzenga, que ho harmonitza com si estiguera en Re, però també és de suposar que devia d'haver escoltat clarament el "Do" natural, tant en la introducció instrumental com en el cant.
Conec moltes variants d'Albades, tant d'aquestes de L'Horta com d'altres
comarques, i aquesta nota, en el cant, sempre fluctua entre la natural i l'alterada. En l'instrument és una nota indeterminada entre la natural i l'alterada i tinc tant de costum d'escoltar-la aixina i d'executar-la, que afinada correctament em sona estranya.
El segon document és d'un manuscrit que tinc i que diu és d'una col·lecció anònima. Clarament deu de vindre de la mateixa font que la d'Inzenga, o és una còpia del mateix Inzenga. Tot és igual, fins i tot la lletra, però l'armadura és diferent. Misteri a resoldre.
El tercer document és de Salvador Giner i Vidal, més conegut com el Mestre Giner. Va morir a 79 anys el 1911. Va composar una obra titulada "Una Nit d'Albades" amb materials d'aquest cant, el que vol dir que el coneixia bé.
Giner ens posa un acompanyament de tabalet i dos sotinguts en l'armadura, però el "Do" de la introducció porta un becaire, el que vol dir que Giner ho escoltava aixina i no pas sostingut.
El que és estrany és que en la seua "Nit d'Albades" es sent un dels finals del cant habitual en l'actualitat i en la partitura no figura.
Pareu compte en l'acompanyament del tabalet durant el cant.
El quart document és de la replega del pare Baixauli, unes desenes d'anys
després de Giner. Una introducció també desconeguda en l'actualitat, un ritme de tabalet que tampoc no és l'actual i un acompanyament de tabalet igual durant el cant.
El cinquè document és de López Chavarri, publicat el 1927 i és de suposar replegat un temps abans. Una introducció que ara és un acabament de cant habitual i que és el mateix que el de Giner en "Una Nit d'Albades". Un ritme de tabalet increïble i la coincidència durant el cant.
El compàs en 3x4, no gens habitual i cap nota alterada. Ho escriu en SolM perquè li degué vindre de gust i prou.
El sisè document és d'un llibre sobre les falles de la dècada dels quaranta del segle passat, on hi ha una sèrie de músiques tradicionals i entre elles aquesta Albada. Algunes de les solfes són clarament més antigues, però no sé esbrinar si aquesta també ho és.
L'habitual compàs de 6x8 i dos sostinguts en l'armadura. Cap alteració en la part instrumental, però sí en la vocal. El ritme del tabalet, si fa no fa, ja és com el d'ara i el mateix passa en la introducció i en el final instrumental, de fet és la forma que ha tingut més èxit i és la que es practica a bastament hui en dia. En setanta anys podem dir que no ha tingut cap alteració significativa.

Partitures, Inzenga V

2010-03-24T15:19:00.000-07:00

La cinquena partitura de xirimita d'Inzenga és el Ball dels Nans.
Hui mirarem només la primera part que és realmet interessant i certament bonica.
Primer, té un parentesc evident amb la tonada dels innocents, el que podria voler dir que les dues són hereves d'una inicial que a hores d'ara no coneguem.
Aquesta del ball dels nans és més extensa i d'ella els d'Al Tall feren una introducció en guitarra per la processó dels seu disc "Quan el mal ve d'Almansa".
El ritme que marca el tabalet és de jota, o de fandango, o simplement valseja. Està en 6x8, però d'eixos
que es poden marcar a 3 temps
com si fóra un compàs independent. És dir, que el podríem escriure en 3x4 i si es fixeu, les frases farien vuit compassos de 3 temps.
Per altra banda, el ternari és evident en el ritme del tabalet.
Però també és clar que es pot marcar a dos temps i és veritat que d'una manera a l'altra canviaria el caràcter.
En qualsevol cas la tonada està en 6x8.
Al final de les solfes que us he penjat voreu que comença el fandanguet, sense cap canvi de compàs, ni de tempo, ni de ritme del tabalet. Si s'interpretava d'aquesta manera és evident que la diferència entre la primera part i la segona només fóra el canvi temàtic de la melodia.
La tonada encara és viva als nostres dies però ara s'interpreta en 2x4 i a ritme de tanguillo.
Quan es donà eixe canvi?
Baix de les solfes d'Inzenga us pose les del pare Baixauli de finals del 1800 o principis del 1900. La tonada ja està en binari i amb el ritme del tabalet més clarament de tanguillo.
En els vint o trenta anys d'Inzenga a Baixauli un xirimiter, qui fóra, va entendre així la tonada, o li va agradar, o la va adaptar a la moda del moment.
Lògicament els balladors també tingueren que canviar la coreografia.
Fóra com fóra, Baixauli la va sentir així i la va vore ballar d'aquesta manera.
Tampoc no podem saber més coses, com si cada any ballaven de manera diferent, o feien adaptacions noves. Cal pensar que les fixacions i açò que diuen el "respecte", és cosa molt nova i de mirada folcloritzant. En altre temps açò no era així i s'adaptava, es reformava i s'interpretava al gust del moment: els balls també.
Per altra banda les danses del Corpus es fan una volta l'any i en eixe temps pot variar la memòria i, més encara, el xirimiter. Si allò que importa és la participació de la dansa en el Corpus i no pas la seua "autenticitat", el canvi no ens hauria d'estranyar massa.
Ja us he dit altres voltes que totes les "autenticitats" són falses i la mirada
folclòrica no és popular ni tradicional, és un referent de la cultura que observa des de fora i sempre des dels pressupòsits d'una altra cultura.
Baix de les solfes de Baixauli us pose les d'un manuscrit de data desconeguda però amb molta seguretat del primer terç del segle XX. El manuscrit és una mica estrany, comença amb una replega de cançons tradicionals i acaba amb una sèrie de tonades de xirimita, algunes d'elles clarament copiades d'altres llocs, com segurament passa amb aquest "Ball dels Nans del País". El manuscrit original devia de ser més antic i això explicaria el 6x8
Baix del manuscrit estan les solfes que va escriure Salvador Seguí de la interpretació de J. Blasco.
Tinc d'altres documents escrits d'aquesta dansa o ball dels nans, com un de López Chavarri, un altre de Martínez Torner, un d'un llibre de falles dels anys quaranta del passat segle i d'altres manuscrits.
En un altre escrit parlaré del fandanguet final que, curiosament, s'ha mantingut pràcticament igual.

Partitures, Inzenga-IV

2010-03-20T15:28:00.000-07:00

La quarta partitura d'Inzenga és una tonada per la festa del innocents.
No tinc idea d'on la va traure i tampoc no sé si el 1888 encara es feia una antiga festa dedicada als malalts de l'hospital del Pare Jofré, és dir els folls i els innocents.
He llegit que els duien a la mar i els passejaven en carros per la ciutat i
segons pareix, tal com diu Inzenga, els devia d'acompanyar la xirimita i el tabalet amb aquesta tonada.
El que si que tinc clar és que la tonada serviria tant per la festa dels innocents com per qualsevol altra.
La peça em pareix ben bonica i encara que ara us parega estrany una desfilada a 3x4 jo encara faig servir aquest compàs amb unes tonades que he heretat dels antics.
La tonada està emparentada amb una altra de la dansa del Nans, que també reporta Inzenga, i que amb variants ha arribat als nostres dies.

Confraria de xirimiters tradicionals

2010-03-10T15:43:00.000-08:00

Alguns coneguts, amics i saludats, em parlen de fer una agrupació de xirimiters tradicionals.
No sé, a mi eixes coses em fan una miqueta de por per què en juntar-se més de dos trobe que ja som molts.
Però toca, si hi ha qui pot interessar-li i li agrada la idea, per mi endavant.
Clar està, que també em demanen que fasa servir el meu bloc d'altaveu i punt de trobada, per mi també endavant.
Faré un suggeriment: com a nosaltres ens dóna de menjar els santets, propose que siga una confraria i fins i tot podríem tindre un santet, millor una santeta, que ens aixoplugara.
Si això arriba a quallar, només demane una cosa: que la beguda i el menjar siguen de qualitat.
Endavant la Confraria de Xirimiters Tradicionals Valencians.
Si n'hi ha interessats, que vagen dient-ho i en eixir algú al voltant del centre del País, que ens convide a una paella. Cadascú que es pague la seua part. Si penseu que pot ajudar: la farem a Altea.
El de la fotografia no és Sant Xirimit, però no sabia que posar.

P.S. Me n'oblidava: Carnet i quota. El carnet perquè el puguen falsificar, la quota pel dinar. Obligatori saber-se una tonada tradicional de la seua comarca, com a mínim que la xiule.

Partitures, Inzenga-III

2010-03-10T14:39:00.001-08:00

La tercera partitura d'Inzenga és una vella coneguda dels xirimiters valencians.
Inzenga l'anomena Marcha de los enanos.
És una marxa que acompanyava els Nans i Gegants en la processó del Corpus de la ciutat de València. Si també s'havia fet servir en alguna altra ciutat, jo no tinc notícia.
A primers del segle XX, un altre compilador de música tradicional valenciana, el jesuïta Baixauli, també la transcriu i és pràcticament la mateixa, és la que hi ha baix de la d'Inzenga.
Aquest pas de processó per acompanyar el Nans i Gegants jo ja no ho he conegut en viu.
Teniu que pensar que els anys de la guerra i alguns de la República no eren precisament per fer processons. La continuïtat d'aquestes músiques es pergué i en recuperar-les moltes es quedaren en l'oblit.
El que si s'ha mantingut viu fins els nostres
dies és el final d'aquesta tonada, que com podeu vore és la Xàquera Vella dels grups de danses.
No sé si Blasco i els seus alumnes han tornat a interpretar aquest pas de processó, que en la versió del pare Baixauli és publicà primer en els Cuadernos de música folklorica valenciana el 1978 i posteriorment en el Cancionero musical de la província de Valencia de Salvador Segui i altres, el 1980. Els autors del quadern eren Seguí, Pardo i Jesús-Maria Romero.
Pareu compte que el ritme d'Inzenga és de bolero i el de Baixauli ja és l'actual dels grups de danses. De fet aquest també és ritme de bolero, estilitzat, folcloritzat, mistificat, però de bolero.
La tonada és ben bonica, s'ha utilitzat a bastament pels compositor cultes valencians i sempre m'he preguntat si originàriament es feu per la processó del Corpus de València per un mestre de capella o fou una adaptació d'un bolero de l'època. Per descomptat, descarte absolutament eixa llegenda que era el que ballaven els novençans en casar-se.
A mi encara em fa profit com música incidental i fins i tot per fer pujar les falleres majors a l'escenari. També l'he gastada en alguna boda en entrar la núvia a l'església. Faig servir una versió pròpia però amb les dues parts. La segona, lògicament, la toque en la Xàquera Vella i en la Rapsòdia.

Partitures, Inzenga-II

2010-03-07T11:56:00.001-08:00

La segona tonada per xirimita del llibre d'Inzenga és la titulada La Magrana.
Està escrita amb l'anotació de Dulzaina i Tambor, el que no deixa lloc a dubtes sobre els instruments que la interpretaven.
Baix us penge la mateixa tonada del llibre de Torner, que com podeu comprovar deu de ser una còpia d'Inzenga o com a molt una còpia d'una còpia. (Torner, que confecciona el llibre a València ciutat en temps de guerra -1937-, ja ens diu que ho fa sobre material escrit)
El primer que cal dir és que no és una música per ballar la dansa de la magrana: és massa llarga i té moltes parts per ser una dansa de magrana, on tot el que es fa és teixir i desteixir el pal, vestir-lo i desvestir-lo.
Pareix prou evident que és la música per ballar una Moma, dansa de coreografia més elaborada, més llarga i amb més parts. Ens reafirma en aquesta opinió la Dansa de la Moma del Pare Baixauli on en algunes parts trobem parentesc musical amb aquesta d'Inzenga.
Ja podeu pensar que mai no l'he sentida tocar per cap xirimiter, ni antic ni actual. Fora de la de Torner, no recorde haver vist mai una altra versió escrita.
Igual que la Xàquera Vella, trobe la seua factura massa culta i no pareix que siga producte d'una interpretació de cap xirimiter, més bé pareix procedir d'una font escrita.
És curiós i no sé a que atribuir-ho, la quantitat de còpies de còpies que m'he trobat en la música escrita per xirimita i malauradament, moltes voltes, és molt difícil esbrinar la font primera i si realment era per xirimita o per qualsevol altre instrument.
També cal dir que moltes d'aquestes músiques de danses processonals, sobre tot, pel Corpus, procedeixen d'una mà culta i, molt probablement, d'algun mestre de capella.
En l'actualitat també se'n fan còpies de còpies, però la diferència és que saber la font primera és molt fàcil.

Partitures, Inzenga

2010-03-06T10:08:00.001-08:00

Si els xirimiters no hem tingut gaire afició a les partitures i menys encara a escriure, no ha passat el mateix amb molta gent interessada per la música tradicional i en el nostre cas per la xirimita.
Tots els estudiosos i compiladors de música tradicional valenciana han replegat tonades de xirimita, el que, entre altres coses, demostra que aquest instrument sempre a estat present en la música valenciana i que la seua presència era tan evident i popular que tots s'interessaren per ell i les seus tonades.
El compilador més antic que conec és Eduardo Ximénez que el 1873 feu un treball per l'Exposició Universal de Viena.
El 1884 Gonzalo Valero feu una descripció del Ball de Torrent on figuren les solfes que suposadament es tocaven amb la xirimita.
Aquest dos treballs foren, i ho són encara,
molt desconeguts, degut a estar manuscrits i no pas editats i publicats.
La primera compilació editada i publicada que conec és la de José Inzenga, un catedràtic de música de Madrid: Cantos i bailes de Valencia, del 1888.
Hi ha deu documents sobre música de xirimita. El primer és una Xàquera Vella (les solfes de dalt)
Com podeu vore té ritme de bolero i està harmonitzada per piano, costum molt estès entre els romàntics de l'època.
No l'he sentida mai a cap xirimiter antic i no sé si la deuen d'interpretar
alguns actuals. Mai no he conegut cap grup que la ballés i totes les notícies que tinc d'ella són escrites.
Les solfes d'en mig són d'una compilació de Martínez Torner del 1937. Deu d'haver-la copiat d'un altre escrit o, tal volta, del mateix Inzenga. Si exceptuem el Re semicorxera en funció d'anacrusi del principi, tot és exactament igual i açò és impossible en una interpretació. Fins i tot coincideix l'armadura. Segur és una còpia, tal volta d'una altra còpia, però és evident que d'Inzenga.
Les solfes de baix estan estretes de Musique populaire d'Espagne de la Enciclopedie de la musique et dictionaire du conservatoire. Com podeu vore també és una còpia d'Inzenga, a la seua volta copiada pel valencià Eugeni Ranch per al seu germà Eduard.
Tinc dos o tres documents més, un de la Sección Femenina, que també són còpies de còpies.
No sé, aquests romàntics del piano solien reinterpretar les músiques tradicionals al seu gust i si alguna volta aquesta xàquera s'ha interpretat en la xirimita, segur que no era amb eixos grupets i eixos trinos. Quan per curiositat l'he tocada jo, ho he fet en Mi menor, però confesse que ho he fet més en el flabiol.
Si veritablement ha existit eixa xàquera interpretada en xirimita, fa molts anys que és desconeguda entre els xirimiters.

Partitures

2010-03-05T16:39:00.001-08:00

Els xirimiters tradicionals mai no hem tingut necessitat de partitures i mai hem esmerçat gaire esforços a tindre.
Les tonades tradicionals les toquem de rutina, les sabem de memòria i no ens cal partitura. Quan les hem escrit ha estat més per qüestions personals que altra cosa i a voltes les hem escrit per facilitar-li l'aprenentatge a un alumne que sap solfa.
Les tonades que no són tradicionals, és a dir, les que són actuals i de moda, també les aprenem d'oïda i de memòria i les partitures tampoc no ens són necessàries.
És veritat que açò fa que es puguen perdre notes, o afegir-hi; que algunes mides no siguen les de l'autor, però eixa no és cap preocupació per nosaltres, que en qualsevol cas sempre fem versions pròpies i personals. Més encara, el que s'espera de nosaltres és la versió particular i personal: la interpretació en xirimita sempre és una versió, la pròpia de cada xirimiter quan és una tonada tradicional i més encara quan és una adaptació d'un tonada o cançó moderna i de moda en el moment.
Aquesta manera de fer és la que ha produït tota la quantitat de variants tradicionals i la que ha anant ampliant aquest repertori. Si desapareixen els xirimiters tradicionals, a més de perdre's les que tenim en la memòria, les que resten seran fòssils, no pas obres vives.
(Alguns xirimiters, jo mateix, escrivim, ens escrivim per nosaltres mateixos, per tindre un arxiu escrit, per fer-nos de recordatori o perquè en haver reproduït una tonada de moda amb el flabiol, la passem a solfa per millor aprendre-la i memoritzar-la)
El paper, la partitura, per nosaltres no és cap cosa necessària i el nostre interès en aquest aspecte és una qüestió molt secundària i sense cap rellevància.
La necessitat de partitura -i les ganes boges de tindre, de tindre més que els altres, i amagar-les, i demanar-les, i copiar-les- és producte de la munió de sonadors actuals, no pas dels xirimiters.
(També hi ha una cobejança de tindre moltes partitures, les que siguen, vagen a tocar-se o no. Açò crec que és degut a la manca de difusió i de publicacions a l'abast i a que cada sonador només coneix les que li proporciona el seu mestre. Però ara per ara eixe és un panorama insoluble donada la ruïna de les publicacions musicals, per la fotocòpia i per creure que no hi ha que pagar per elles: que deuen ser de franc. Jo sóc autor -autor d'aquella manera, però autor- i sabeu que us dic: que qui vulga partitures de franc que se les escriga ell)

Us he penjat una partitura de moda fa unes quantes dècades i que un xirimiter, pel motiu que siga, se la va escriure. I si us fa les dents llargues us diré que en tinc moltes d'aquestes.

Història de negre i plata

2010-03-02T15:43:00.000-08:00

Sempre hi ha capriciosos que se n'ixen amb la seua, és el cas del propietari de la xirimita de la fotografia, que m'estigué insistint més d'un any per que li fera una de negra.
Més endavant la seua petició era que fos negra i amb virolles d'argent.
Al remat se n'anà a València a comprar-se la fusta i finalment aconseguí que li fera la maleïda xirimita negra i plata.
Li agrada passejar-la i lluir-la i està tot devanit amb ella.
Ara, té un xicotet problema, mentre es passeja entre xirimiters normals tot són admiracions, però en trobar-se un "modelno", disminuït o richardiste s'ha acabat el lluïment, tots li diuen:
.-D'on has tret eixa gralla?

Afinacions

2010-02-26T10:09:00.000-08:00

Un tema recurrent entre els sonadors de xirimita és l'afinació i és normal, el nostre instrument sempre tindrà problemes en aquest aspecte.
Tots els instruments de vent tenen problemes d'afinació i el nostre més encara per ser molt curt, tindre una conicitat molt pronunciada i una llengüeta desproporcionada. Ara però, eixes són precisament les seues característiques i sense elles no seria el que és.
Un hom pot arribar a tindre una desafinació prou agradable, és a dir, que no moleste a l'oïda, però afinar, el que és diu afinar: és impossible.
Ara que tots teniu afinador electrònic podeu comprovar el que dic: planteu-se l'afinador enfront, toqueu qualsevol cosa facileta, el que vulgueu, que us sapigueu molt bé. L'agulla, la llumeta, el que siga ballarà, una polca o una masurca, però ballarà.
Si afinàreu perfectament no mouria, estaria completament quieta, però no és així, ergo, no afineu.Tot el demés que pugueu dir són bufes de pato.
A partir d'ací, el que cal és que les oscil·lacions no siguen tan grans i tan greus que facen desagradable l'escolta.
En les colles que ja tenen una certa experiència sol passar que tots desafinen igual i el resultat és acceptable, o no, segons on arriben les desafinacions. Per altra banda, com dic jo, en ser molts la merda es reparteix. Tot açò parlant d'haver tocat un poc, tindre la canya a punt i que encara no esten cansats, si no és aixina, el resultat sempre és penós.
Tot el que he dit és així independentment de l'instrument i de que en la colla hi hagen de diferents constructors. Qualsevol sonador amb experiència i oïda arriba a desafinar d'una manera agradable amb qualsevol instrument. I puc donar fe per que he escoltat molts xirimiters, ara i adés, amb instruments molts diversos.
Ara però, hi ha molts sonadors d'una manera indiscriminada, alguns, pocs o molts d'ells, no tenen gaire oïda i la immensa majoria no la tenen educada, resultat: desafinació desagradable i discussions continues sobre l'afinació. Solució? Cap!
Una altra qüestió és que molts s'acostumen a una desafinació determinada, encara que siga desagradable, i ja no ho noten: sincerament creuen que estan afinats. Malauradament açò està molt estès i donada la cultura musical de l'allau dels sonadors actuals: tampoc no té solució.
Dos recomanacions:
1.-Educar l'oïda escoltant música ben interpretada i ben afinada. El millor és la música "clàssica", els grans intèrprets de vent i els cantants.
2.-No utilitzar l'afinador electrònic per totes les notes. Fixeu el Sol i les demés les teniu que reconèixer amb l'oïda (No comenceu pel Re, la nostra tònica i la nota central és el Sol, és des d'ací d'on teniu que reconèixer les demés) Si gasteu l'afinador per totes les notes qui afina és la vista i quan esteu tocant sense afinador la vista us servirà de ben poc. O teniu fixades les notes en l'oïda o res a fer. Us faré un símil: açò és com els colors. Com sabem distingir els colors? per la memòria visual. El verd és verd per que ho hem aprés i ho recordem; el verd, el roig i tots els colors són una convenció i els sabem distingir per la memòria visual. Les notes i les seues distàncies hem de reconèirxer-les i recordar-les per l'oïda. Si utilitzeu la vista, malament rai.
I ara una recomanació per afinar en les colles:
Cal escoltar els demés i anar amb ells, si vols destacar desafinaràs. Quan estigues afinat amb els demés pràcticament no et sentiràs a tu. Si et sents: estàs desafinant. Jo sempre dic assenyalant algú: Tu estàs desafinat, el que afina és el de la teua dreta i aleshores li dic al de la dreta, tu estàs desafinat, qui estan afinats són els de la teua esquerra i el de la dreta i així un per un per un. Per tocar en colla cal ser solidari i amagar-se en l'anonimat. Si vols destacar desafinaràs, si volen destacar tots: Un desastre total.

El preciós instrument de la fotografia és una bandúrria de més d'un centenar d'anys. La tinc encordada amb niló, ja sabeu que jo sóc un delicat, i quan toque amb ella la llumeta està quieta.

Més històries

2010-02-23T17:06:00.000-08:00

Ara fa uns anys vaig conèixer un aprenent de disminuït que tocava amb una xirimita negra, no sé d'on ni de qui.
Unes notes les donava desafinades, sempre les mateixes i açò produïa al conjunt una sensació desagradable de desafinació.
Parlant li vaig dir que era l'instrument el que desafinava, que provara la meua i ho constataria.
Efectivament, tocà amb la meua i desaparegueren les desafinacions d'eixes notes.
Em va dir que li fera una, però no tenia moltes ganes i, a més a més, no m'agrada fer-li a tothom. Per altra banda pensava que no estava clar que en l'ambient on estava poguera tocar amb una meua.
Com una solució de compromís li vaig dir que li'n deixaria una i que més avant ja parlaríem.
Al poc va tornar a vore'm i em va dir que el seu mestre no li deixava tocar amb la meua.
Li vaig preguntar:
.-Però tu saps que en aquesta afines millor?
I em contestà:
.-Si, però el meu mestre em diu que les altres són millors i que tinc que tocar en una com la d'ells.
I se'n va anar.
A mi em va fer un favor, no tenia gens de ganes de fer-li una i menys encara en vore que era prou idiota per fer-li cas al mestre en contra de la seua pròpia experiència.

La de la fotografia tampoc no és "reglamentària". És una de les que vaig fer per xiquets, més curta i més estreta.

No m'ho crec

2010-02-22T15:49:00.001-08:00

Jo gaste molta brometa amb els "modelnos", disminuïts i richardistes. Haig de confessar que em burle d'ells, però tot és perquè no me'ls puc prendre seriosament.
El primer mestre richardista del que vaig tindre notícia fou eixe de Calp que ens ha contat Macià. El xicot devia tindre el cervellet d'un mosquit i era tan babau que va perdre els alumnes i la faena.
N'he tingut notícia d'alguns més, com els de les històries de les meues alumnes: tots han resultat penosos.
Ara, hi ha molts que no els conec ni tinc notícia d'ells.
També n'he conegut sonadors disminuïts i entre ells he trobat de tot, com és normal.
En aquest bloc encara és l'hora de trobar un comentari d'un "modelno", disminuït o richardiste que haja escrit alguna cosa de trellat. Voleu dir que tots són iguals de melons?
No m'ho puc creure. Tant entre els mestres com entre els alumnes i sonadors deu d'haver de tot.
Tal volta els de trellat no gosen comentar res en vore com està el pati, però no em crec, no em puc creure, que tots siguen tan descervellats.

En la fotografia una colla de "modelnos", disminuïts i richardistes dels que escriuen comentaris en aquest bloc.

Altra història

2010-02-22T14:50:00.000-08:00

Advertiment: Com sempre, els "modelnos", disminuïts i richardistes, abstindre's.

Tinc una alumna (en tinc moltes, de xirimita vull dir, de tabalet molt poques) que se n'ha anat a estudiar a una ciutat. (Les dones són més espavilades que els homes i van més a la universitat)
Com ara ja està més tranquil·la, coneix la facultat i pot anar més solta, passejant pel seu barri va sentir sonar xirimites. Va preguntar i era una colla, els digué que ella també sabia tocar i que si volien podia tocar amb ells. Li contestaren que tornara amb la xirimita.
La meua alumna, el dia que li digueren, allà que se n'anà amb el seu instrument tota contenta.
Com les dones sempre em cauen millor, té una xirimita de disseny personal, de fusta d'olivera, recta, amb virolles de llautó i uns detallets de color.
En vore-la, el mestre li preguntà que què era això, que ell no sabia què era i que amb "això" no pots tocar amb nosaltres.
La meua alumna, que és molt espavilada, però té molt mala hòstia, li digué:
.- Ves-te'n a cagar.
Pegà mitja volta i el deixà allí plantat.

En la fotografia dues xirimites d'història molt llarga, que tampoc no deuen de ser "reglamentàries".

El doble forat del Fa

2010-02-20T15:38:00.000-08:00

Des de fa ja molts anys, sempre faig les xirimites amb el doble forat pel Fa.
Açò no és ni millor ni pitjor, ni un avantatge ni un desavantatge, simplement si fas servir prou el Fa natural, resulta més còmode i més segur.
Si toques en moltes desfilades de Moros i Cristians, com en les seues músiques ix molt sovint, amb el doble forat vas més tranquil.
També té altres aplicacions en resultar més practicables les tonalitats de Do i de Fa. Moltes voltes tonades no tradicionals en les tonalitats de Sol i Re, obliguen arribar al registre agut i en la meua pràctica quotidiana sempre evite tot el que puc aquest registre. (Jo no faig concerts d'una hora, estic tot el dia tocant i el registre agut desgasta molt, tot açò sense comptar que jo sóc un sonador del muntó i molt delicat)
El doble forat per practicar un cromatisme no és cap cosa nova ni ho he inventat jo, existeix des de fa centenars d'anys i s'ha aplicat a molts instruments de vent.
No entenc que xirimiters actuals, sobre tot, "modelnos", disminuïts i richardistes, diguen collonades sobre el doble forat: que és una adulteració; que les xirimites no el tenen; que no és "tradicional", si, si, també diuen açò; que és una aberració... i bestieses d'aquest color.
La cosa és molt senzilla: és un doble forat per practicar el Fa natural. I si no eres un "modelno", un disminuït o un richardista, ho trobes absolutament normal. Si tens una mica de cultura musical, també ho trobes normal.
(Una historieta: Fa anys vaig anar a tocar amb Paco Bessó a una desfilada de Moros i Cristians a Benissa. Paco anava en una banda i jo en una altra. Com no tenia prou xirimiters havia cridat uns d'una comarca llunyana. No més vindre el primer que em preguntaren és quina veu anava a tocar jo: els vaig contestar que em tenia igual. Tornaren a insistir i jo a dir el mateix, però ells seguien insistint i ja em vaig mosquejar i vaig pensar: què passa ací? Els cas és que el paper de xirimita tenia dues veus, una amb Fas sostinguts i Fas naturals i una altra amb només Fas naturals. Els preguntadors s'havien posat cinta aïllant tapant part del forat i d'aquesta manera en digitar el Fa sempre sonava el natural. La cosa no deixava de ser enginyosa, però és més pràctic el doble forat. Estic segur que, tot i això, encara diuen collonades sobre el doble forat)

En la fotografia dues flaütes dolces en Fa (no transporten, el Do sona Do, però estan en Fa) on podeu vore els dobles forats en diferents posicions)

Una història normal

2010-02-20T15:14:00.000-08:00

Ara fa dies, tocant en una poble, en una desfilada hi havia també una banda de música.
En acabar se m'apropà el director de la banda i em demanà de mostrar-li la xirimita.
Em digué que tenia un amic que la tocava i em preguntà algunes coses, entre elles qui l'havia fet. En contestar-li que jo mateix, em va fer els compliments i digué els tòpics normals en aquesta situació.
Assenyalant els dos forats de la posició del Fa em digué:
.-Són per fer el Fa natural, no?
I vaig contestar.
.-Si.

La xirimita que duia és la que es veu en la fotografia. És de fusta d'olivera i no és que siga molt vella, però està molt tocada.

Resposta a Salvador

2010-02-20T12:48:00.000-08:00

Salvador, em primer lloc vos diré que s'heu complicat massa la vida per tal de no acceptar el que he explicat, però vaja, intentaré exposar millor el que he dit tot i contestant-vos.


Salvador ha dit...: Hola,

potser que jo ho hagués entés malament en el seu moment, peró per determinar
en què està un instrument la cosa era molt més simple i les escales no hi
tenien res a veure. Intentaré explicar-me i com sempre, si us plau, si
estic equivocat feu-m'ho saber.
No, no ho vas entendre pas malament.; Per determinar en què està un instrument s'executa la nota a la que
s'anomena Do i es mesura i si sona "Do físic" l'instrument està en do, i si
sona "Si bemoll físic" està en si bemoll i si sona "La físic" està en la.
Aquesta distància entre el nom i la nota física, l'han de respectar totes
les notes de l'instrument. I tot això és independent de si la successió de
notes de l'instrument forma cap escala o no, o de si té totes les notes.
Eixa és la manera senzilla de dir-los als alumnes d'instruments de vent estàndard.; Suposem un instrument que només pot emetre una nota i resulta que aquesta
s'anomena Do i que és un "Do físic", no hi ha cap escala (també és veritat
que em podrieu dir que per harmònics), en que està ? doncs en Do. I si el
Do sonés "La físic", doncs estaria en La, i no té cap escala. Suposem ara
un instrument amb tres notes, les que vulgueu, i cap d'elles rep el nom de
Do, en què està ? doncs agafem una d'elles i mesurem la distaǹcia entre el
nom de la nota i el so físic, que hi ha un to descendent ? doncs el do (si
el tingués però que no el té) sonaria si bemoll i per tant l'instrument estaria en si bemoll. Cert és que les altres notes haurien de respectar aquesta distància entre el
nom i la nota física. Quina escala es pot formar amb aquest instrument ?
Tot açò és un embolic que només té una relació tangencial amb el que jo he escrit. Tu parles del "DO" com si existira des del principi dels temps, però la veritat és que el "DO", com deus de saber, és una creació cultural molt nova, ve a partir de la teorització de Guido d'Arezzo i després d'haver passat un temps dient-se "UT". Així, qui ha posat eixe "DO" del que parles? Evidentment algun teòric de la música. La realitat és que primer l'instrument dóna una nota i després nosaltres li donem un nom. En voler facilitar la lectura dels instruments de vent que tenien una escala diferent a la de "DO", transportàrem la seua escriptura a l'escala de "DO" i per tant es dóna el que tu dius: Quan toquem el "DO" sona la tònica de l'escala de l'instrument. Si a eixa nota li digueren d'una altra manera: L'INSTRUMENT SEGUIRIA DONANT LA MATEIXA NOTA. Som nosaltres qui transportem eixa nota en l'escriptura per facilitar-la. Com aquest és un procediment teòric que s'ha aplicat a tots els instruments estàndards de l'orquestra i la banda, la manera més fàcil de saber "en" què està l'instrument és tocar el "DO" i aquest ens donarà la nota "en" que està l'instrument. Com eixe transport generalitzat no s'ha fet en els instruments tradicionals, el sistema no funciona i el "DO" no té per que respondre a la nota "en" que està l'instrument, com és el cas de la xirimita. (I supose que saps que la gralla no és transpositora per pura casualitat. La seua notació actual és basa en dues mites: 1.- Que la nota més greu sonava Sol i 2.- Que així és com ho havia escrit Pau Casals. Abans de Casals ningú no havia escrit res per gralla? Com ho escrivia? La veritat és que la notació actual de la gralla no té res a vore amb la teoria general del transport . La coincidència en no ser transpositora és pura xiripa); La vostra explicació implica que un instrument està em Do--Major o Re--Major
o el que sigui--Menor o Major. Crec, i segur que m'equivoco, que no és encertat del tot. El instruments estan en Do, Re Sib o el que vulgueu però no estan en Major o menor o dòric. Si em miro la meva gralla de dues claus (agafo la gralla perquè no és transpositora, sinó que està en Do, ja que el seu DO sona "Do físic" (que pesat que sóc)) i puc executar partitures en Do major, en La menor, Sol Major, Re major, Fa major, Sol major Mixolidi (què en Criville anomena "escala catalana"), altres escales modals basades en diferents notes, però no totes les melodies possibles de les tonalitats practicables. Per a mí, fer l'escala de do4 a do5 m'és difícil, i com vos dieu executar una partitura de flauta em serà difícil. Però la tónica de cada melodia apareixerà, no, l'instrument no te tónica.; Totes les escales són modals, les habituals nostres també. Nosaltres utilitzem dues escales, una em mode Major i una altra en mode Menor i és cert que prenem com model la de Do pel Major i la de La pel menor. I des de Bach aquests modes els transportem a la tonalitat que volem, però en qualsevol cas sempre mantenen la modalitat. Una escala en Re o en Fa, sempre estaran en mode Major o Menor i no pas en el "mode de Re o Fa", Re o Fa és la tonalitat, però no la modalitat.; Tots els instruments tenen "Tònica" per què sense ella no és podria fer cap escala i si l'instrument no tingués físicament la "Tònica", aquesta seguiria determinat l'escala i per tant el mode. I si s'adoneu, açò mateix és que heu escrit en l'anterior paràgraf. També hauríeu de pensar que açò de "en" què està? només es fa servir pels instruments de vent, ningú no diu ni pregunta "en" què està el piano, la guitarra o el violí i açò és precisament perquè els instruments de vent estan "en" i ho estan físicament. El transport sempre és i serà posterior (En temps de Mozart les trompes no tenien pistons i per fer les notes calia donar més pressió o menys a la bufada, amb això totes les notes que eixien estaven determinades per LA TÒNICA DE L'INSTRUMENT, de tal manera que segons la tonalitat de l'obra es feia servir una trompa en una tonalitat o en una altra i el trompista sempre anava carregat amb tres o quatre trompes)
: Un instrument està pensat per fer fàcil l'execució d'unes partitures
(les més comunes en la tradició de l'instrument) i com vos també dieu molt
bé, ja que l'instrument és així, les tonades és fan així, entrant en un
cercle ( viciós o virtuós ) de realimentació mutua. Però, ai, un dia vé una nova moda musical i l'instrument no permet executar-la, aleshores es fan
modificacions (amb més o menys éxit i/o gràcia) i passa el que passa ( és el
vostre re# resultat d'això ? en l'entrada que li dedicareu em va semblar
que sí ).; Precisament açò és que va passar amb els instruments de vent estàndards, que anaren perfeccionant-se per adaptar-se, primer, als instruments de corda, sobre tot de la família dels violins, i després seguiren perfecionant-se per poder tocar en qualsevol tonalitat amb més facilitat. I també canviaren els tradicionals per ajustar-se a l'universalitat dels modes majors i menors i a l'afinació de l'escala temperada (Alguns neoromàntics volen vore bruixes en les escales i l'afinació dels instruments tradicionals, però la realitat és que tots, dic tots, s'adaptaren als modes actuals i a l'escala temperada -estic parlant, clar està, dels europeus-)

En conclusió, crec que són les melodies, les partitures las que estan en Sol Major, o Sib menor, o el que sigui i tenen la corresponent tónica.
L'instrument està en Do, La, Sib (però sense cap modus, ni implícit ni explícit) i sense que sigui cap tónica. La seva construcció permet fer
fàcil l'execució de peces de determinades tonalitats, i altres tonalitats seràn més difícils o impossibles d'executar.
Les melodies es fan amb instruments i és la seua escala la que determina les melodies, açò passava en el grecs amb l'aulós i amb la cítara i passa actualment -si teniu curiositat escolteu l'Alboca- La música europea ha estat determinada des de fa segles pels instruments de teclat, primer l'orgue, més tard el clave, el clavicordi i actualment el piano. Sense aquests instruments l'escala temperada no existiria, entre altres raons perquè va contra la física.; Perdoneu que no sigui capaç d'explicar-me millor, però intentat fer-ho tant bé com he sapigut.

Per acabar... Quina puta enveja que em donen els xirimiters del vostre país que tenen un paio com vos que explica tot el que explica i com ho explica i a més de manera pública i sense cobrar. Per això mateix mereix respecte. Independenment de si sempre s'està d'acord, que es pugui compartir l'estil o la manera de pensar.
Aquest paràgraf sobrava. Faig açò per gust i m'avergonyeix que digueu aquestes coses. És veritat que tinc vanitat, però me l'alimente jo a soles i les lloances dels altres sempre em deixen neguitós.; Gràcies pel vostre blog (o bloc).

Per cert, José María, no varem tenir tu i jo un debat semblant fa anys ?

Siau

La xirimita està en ...

2010-02-18T15:54:00.001-08:00

Advertiment: Aquest bloc està fora de la veritat revelada, els "modelnos", disminuïts i richardistes corren el perill de ser expulsats de la secta en llegir-lo. I no s'hi val fer-ho d'amagatotis, el "Senyor" s'entera de tot.

En un País com el nostre on hi ha tants instrumentistes de vent, una de les preguntes més recurrent és: La xirimita en què està?
Els instruments de vent de la banda solen ser transpositors, és dir, que les seus partitures estan escrites amb notes diferents a les que sonen.
Açò, que ja ve de lluny, té la finalitat de facilitar la lectura i en els instruments estàndards es fa adjudicant-li el Do a la primera nota o fonamental de la seua escala: Si la seua escala és la de Si bemoll, el Si bemoll s'escriu Do; si l'escala és la de Fa, el Fa s'escriu Do.
Açò que es fa en els instruments estàndards no és el que nosaltres hem fet en la xirimita on, des que jo ho he conegut, ha existit dues maneres d'escriure: començant la nota més baixa per Do o per Re.
Els de Tales escrivien Do i jo vull pensar perquè el famós de la saga havia estudiat flauta travessera i l'escala natural d'aquesta és la de Do. O tal volta no fóra per això, però el cas és que escrivien Do la nota més baixa.
L'altra escriptura que he conegut i que és la mes estesa actualment, és dir-li Re a la nota més baixa i vull pensar que és degut a la influència del clarinet on amb la clau 12 oberta -el registre que més se sembla al de la xirimita- tots els dits tapats s'escriu Re, en una altra octava però Re.
Cap d'aquestes dues escriptures responen a la lògica dels instruments estàndards on escriuen sempre Do a la primera nota de l'escala natural de l'instrument. I ho fan així perquè l'escala natural és la que determina la tonalitat.
Si l'escala és: Si bemoll, Do, Re, Mi bemoll, Fa, Sol, La, Si bemoll, tenim dues alteracions per mantenir les distàncies de l'escala de Do, en aquest cas el Si bemoll i el Mi bemoll, amb la qual cosa la tonalitat de l'instrument és la de Si bemoll.
Si l'escala és: Fa, Sol, La, Si bemoll, Do, Re, Mi, Fa, tenim una alteració, el Si bemoll i la tonalitat de l'instrument serà la de Fa.
Tenint açò clar, mirem que passa en la xirimita.
La seua escala és: La, Si, Do sostingut, Re, Mi, Fa sostingut, Sol, La, on tenim dues alteracions, el Fa sostingut i el Do sostingut i açò correspon a la tonalitat de Re. Per tant la xirimita està en Re.
No ha de despistar-nos el fet de que l'escala no comence per la fonamental, que seria el Re. Una escala pot començar per qualsevol grau de l'escala, però sempre tindrà les alteracions que corresponen a la seua tonalitat.
En el cas de la xirimita tindre la tònica en el centre li permet baixar en les seues melodies fins una quarta i, sobre tot, eixos bots tan característics de començament de les melodies amb una quarta ascendent. Fins i tot eixa és una de les característiques més assenyalades de l'instrument i que ha determinat la construcció de les melodies. Fixeu-vos-hi com les melodies de xirimita solen tindre dificultats per executar-les en una flauta dolça i a l'inrevés, melodies senzilles en una flauta dolça són dificultoses en una xirimita. La flauta dolça té la tònica al principi de l'escala i nosaltres al centre, això és tot.
Així les coses, en voler estandarditzar la xirimita, tal volta devíem d'estandarditzar també la seua escriptura i dir-li Do a la tònica de l'instrument, amb la qual cosa l'escriptura resultaria: Sol, La, Si, Do, Re, Mi Fa, Sol. No tindríem cap alteració i a més a més, escriuríem igual que els grallers catalans i això li facilitaria la lectura a ells i a nosaltres.
A hores d'ara els catalans que volen tocar una tonada nostra l'han de transportar i el mateix han de fer els valencians que volen tocar una tonada catalana. (És veritat que sabent transportar a primera vista s'ha acabat la dificultat, però convindreu amb mi que l'absoluta majoria dels sonadors, siguen catalans o valencians no tenen aquest coneixement teòric)

En la fotografia tres instruments tradicionals: un Txistu, una Gaita Maragata i un Galoubet Provençal. La seua escriptura també és casual i hi han hagut escoles diferents.

Carnestoltes i fred

2010-02-16T17:42:00.001-08:00

He acabat de tocar pel Carnestoltes: Fred, fred, més fred i pluja.
Fa molts anys que no patia tant de fred tocant. Tots els dies he acabat ert i enravenat i al remat banyant-me amb el que era més bé aiguaneu que altra cosa.
Ara entraré en falles. El dissabte tinc el Ninot.
Si d'ací a Falles no canvia el temps, aniré a tocar perquè no tinc més remei, però de ganes: gens ni miqueta.

Varietat de tonalitats

2010-02-12T15:32:00.000-08:00

Les xirimites antigues eren de tonalitats diverses i algunes de tonalitats indefinides des de l'estàndard d'afinació actual.
Cal recordar que al llarg de la història hi han hagut molts diapasons i segons per quins instruments i quina classe de música es feien servir diferents.
Händel utilitzava un de 422'5 i en el segle XIX hi hagueren des de 435 a 467. L'estàndard actual de 440 és tan nou com el 1969 on després de vàries reunions quedà com universal. (Cal dir que el 440 ja havia estat utilitzat en alguns llocs i èpoques)
Aquesta diversitat de diapasons al llarg del temps ha produït nombroses errades en voler saber l'afinació i la tonalitat dels instruments tradicionals. L'exemple més trist és el de les xeremies mallorquines, que trobaren un instrument antic que estava més o menys en la tonalitat de Do sostingut i eixa és la tonalitat actual de tots els xeremiers, amb la qual cosa a banda de l'illa geogràfica es troben en una illa musical. Ja em direu amb qui poden tocar amb eixa tonalitat. I tot per no tindre present els diferents diapasons històrics.
Amb tot açò que us he contat, ja podeu pensar que parlar de tonalitats de les xirimites antigues és pura fantasia.
La unificació actual és a partir de que Blasco volgué vore que les que fabricava Vivó incitat per ell, afinaven a 440 i utilitzant el sistema dels instruments de la banda digué que estaven en la tonalitat de Sol.
No tenia raó en cap de les dues coses: no afinaven a 440 i el sistema de transport dels instruments de banda no és aplicable al de la xirimita.
A hores d'ara les xirimites estàndard estan, o volen estar, afinades a diapasó 440 i les més conegudes i esteses són les de tonalitat en Re (Sol per la majoria) i Do (Fa per la majoria), també conegudes com "curtes" i "llargues".
En la fotografia quatre xirimites. D'esquerra a dreta: en Sol (Do); en Do (Fa) "llarga"; en Re (Sol) "curta" i en Mi bemoll (La bemoll).
La primera per l'esquerra va molt bé per ampliar l'harmonia en les colles, no les vol tocar ningú, algunes utilitzen Tarotes catalanes, però en general no han tingut acceptació. (Una volta li vaig dir a Richart que podia introduir-la en els seus ensenyaments -ell ha estudiat flauta de bec i en eixos estudis és obligatori practicar amb instruments de diferents tonalitats-, però no li va interessar)
La darrera de la dreta funciona molt bé amb la banda en superar la dificultat del semitò que representa la tonalitat de Si bemoll dels clarinets, trompetes, etc. L'any 1980 vaig fer una xaranga amb clarinet, trompeta, trombó i dues xirimites en aquesta tonalitat. Funcionava molt bé.

Innovadors?

2010-02-09T15:59:00.000-08:00

Especialment dedicat al "modelnos", disminuïts i richardistes recalcitrants que encara no han deixat de llegir aquest bloc.

Alguns comentaristes tracten els tradicionals de retrògrads, immobilistes, involucionistes... i un fins i tot ha parlat d'endemismes (No sé on haurà aprés la paraula i si coneix el seu significat)
La veritat però, és que els tradicionals són els que més han evolucionat el món actual de la xirimita.
Us posaré uns exemples:
.-La primera colla de xirimiters moderna, si mai hi han hagut d'antigues, és obra dels tradicionals. El Col·lectiu de dolçainers La Moma, València 1979.
.-Les primeres xirimites modernes estigueren incitades per Blasco, i poc després pels tradicionals, que les obriren a tothom, les afinaren més acuradament i les donaren un disseny més estilitzat i actual.
.-L'experimentació amb tudells de diferents mides i diàmetres, la feren els tradicionals.
.-Els primers mètodes moderns foren obra de Carrillos, a la Marina; i Blasco, a València ciutat.
.-Les primeres publicacions modernes de partitures per xirimita estigueren fetes pels tradicionals, 1980. L'any següent Blasco encetà una col·lecció a l'Editorial Piles.
.-Les primeres peces a veus i per colla estigueren escrites pels tradicionals.
.-Els primers a donar classes i obrir escoles de xirimita en pobles, falles, centres culturals i associacions, foren els tradicionals.
.-Els primers a introduir modernament, si és que mai s'havia fet, la xirimita en un conjunt amb instruments de vent estàndard: clarinet, trompeta, trombó... foren els tradicionals.
.-L'estandardització de l'antic flabiol de canya en un instrument de fusta modern i afinat en Sol, fou obra dels tradicionals.
.-La fabricació de flabiols de plàstic, la feren els tradicionals.
.-La introducció del doble forat per practicar el Fa natural, és treball dels tradicionals.
.-La fabricació de xirimites amb una clau pel Fa natural, és obra dels tradicionals.
.-La fabricació de xirimites modernes de diferents afinacions ha estat feta pels tradicionals.
.-La creació del primer repertori modern per colles, és obra dels tradicionals.
M'estic deixant coses, però pel que us vull dir ja hi ha prou. Total per ser uns retrògrads, immobilistes, involucionistes, endèmics, no està mal.

(En la fotografia cinc xirimites de fa trenta anys. Quatre en Do, per vosaltres en Fa, dues de palissandre, una de ginjoler i una altra de magraneta (grandilla o granadillo) La més gran i amb el suport pel dit gros, en Sol, per vosaltres en Do, de palissandre. Què us recorda el disseny?)

Mig Any de Moros i Cristians

2010-02-06T11:54:00.000-08:00

He començat el febrer tocant al Mig Any fester del poble.
A Altea hi ha Moros i Cristians des d'ara no farà trenta anys, el poble mai no hi havia tingut tradició, però com en tants d'altres pareix que aquesta festa els va atraure i a hores d'ara són imprescindibles.
No és una de les festes que més m'agraden, és divertit açò de les cabiles, comparses, filades o penyes com diuen ací, però les desfilades em semblen ostentoses, competitives, d'estètica Kitsch i totalment anacròniques en voler representar fets històrics, que en qualsevol cas, i en qualsevol lloc, són inventats.
Ara, ja fa anys, molts, que em vaig adonar que als valencians ens agrada la disfressa i en açò, com tantes altres festes, els Moros i Cristians no defrauden gens. El personal es passa tots els dies disfressats, quan no de gel·laba, d'alguna manera encara més cridanera.
Disfressa, trons, beguda i menjar: festa feta. I aquesta és tot açò.
En qualsevol cas, m'han contractat, em paguen i ha estat un bon començament de febrer.
La setmana vinent vindran els Carnestoltes i la segona quinzena entraré en els actes previs a les falles.
Toca, la crisi encara no m'afecta.

L'Oboè

2010-02-04T13:34:00.001-08:00

Colló ja me n'havia oblidat.
Advertiment: "modelnos", disminuïts, richardistes, no aneu a entendre res i si ho feu pitjor: tindreu problemes amb els de la vostra secta.

Oboè és com diguem nosaltres a l'instrument que els francesos
diuen Hautbois, d'haut, alt i bois, fusta. Antigament havia tingut la forma "obuè". Els alemanys diuen Oboe, Hoboe; i els anglesos, els italians i els espanyols, Oboe. L'alt és referit a sonar molt i no pas a sonar agut.
El mot Hautbois, tenia i encara en té un valor genèric i en organografia està referit als aeròfons cònics i de doble llengüeta.
L'oboè és una creació francesa a partir d'una xeremia discant, de la que es diferencia per tindre algunes claus, el menor tamany dels orificis de digitació, per la llengüeta més llarga i estreta, per una boca més menuda i per la conicitat interior més prima.
La primera notícia històrica de l'oboè la tenim cap el 1650 en participar en La Grande Écurie du Roi, dedicada a fer sonar música festiva i cerimonial a l'aire lliure. A un músic d'aquesta agrupació, Jean Hotteterre, que també era constructor de flautes i musettes, se li atribueix la invenció d'aquest oboè.
L'instrument però és tota una creació del barroc, que agradà pel seu so i agilitat, i ràpidament s'estengué per tot arreu. El constructor alemany Gerhard Hoffmann li afegí dus claus més i gradualment el seu canal interior anà estretant-se i se li anaren afegint més claus.
Les dues caraterístiques més diferenciades de l'oboè respecte de la xeremia, foren la disminució del calibre de la conicitat interior, que produïa una menor intensitat sonora, i l'estretament -i per tant menys potència sonora- i allargament de la llengüeta, amb la qual cosa l'embocadura es feia a mitja canya i per tant es controlava el so i l'afinació amb la pressió dels llavis. Mireu que diu Hotteterre en el seu tractat: "...l'Anche entre les Levres ...on ne l'enfoncera dans la bouche". (Per si us cal traducció: "l'inxa (canya) entre els llavis ... i no l'enfonsarà dins la boca"
L'oboè desplaçà completament la xeremia de la música culta, exceptuant algunes esglésies que la mantingueren encara un segle més, sobre tot, per doblar les veus del cor en la música religiosa.
Des de primeries del 1700 s'escrigueren nombrosos tractats pel seu ensenyament i els compositors més importants, des de Jean Baptiste Lully fins J. S. Bach, passant per Vivaldi, Albinoni, Marcello, Telemann, Haendel o Mozart, ho van incloure en les seus obres, tant concerts, com simfonies i òperes.
L'oboè seguí perfeccionant-se, li seguiren posant claus fins que se li aplicà les de mecanisme a partir del sistema Böem.
La xeremia per la seua part anà desapareguent i només restaren les de caràcter popular, normalment molt més curtes.

(En les fotografies: un oboè modern i un oboè barroc fet per Pau Orriols de Vilanova i La Geltrú, còpia d'un d'antic de procedència anglesa. Pareu compte a les posicions amb dos forats)

El Crist d'Altea la Vella

2010-01-31T15:30:00.000-08:00

Amb la processó d'aquesta vesprada s'han acabat les festes d'Altea la Vella.
Cap incidència, tranquil·litat absoluta i al contrari que els altres dies, al matí ha fet un dia esplèndid amb un sol de primavera. A l'hora de la processó ja fresquejava.
Abans de començar m'han alegrat el dia. Jo sóc poc donat als símbols i a les emocions patrioteres, però molt sensible als gests personals. Han vingut unes festeres de Santa Anna i m'han demanat una aportació per les festes mentre em penjaven en la brusa una senyera amb una agulla de cap.
Què voleu? La naturalitat del gest en representar la festa i el País m'ha fet pensar que no tot està perdut.

Comentaris

2010-01-29T13:02:00.000-08:00

Una volta vaig preguntar si posava cap filtre o moderava els comentaris. No ho feia per mi, ho feia per alguns lectors i comentaristes de trellat i per poder tindre discussions sensates i raonades al voltant d'algunes qüestions de les que escric. No arribàrem a cap conclusió ni decisió. En qualsevol cas jo no vull fer de censor.
Davant de l'allau de cometaris sense trellat havia pensat deixar d'escriure una temporada, però he reflexionat que perquè tenien que condicionar-me els descervellats: i seguiré escrivint.
Ara, ja no entre a llegir els comentaris dels anònims.
Als comentaristes els voldria dir unes coses.
.-Si vols insultar-me, la qual cosa em pareix molt bé, fes-ho directament, no t'enrrotlles i estalvia l'espai.
.-Si vols discutir alguna cosa de les que escric, posa el teu nom, d'on eres i alguna circumstància personal, perquè jo et conega, però sobre tot per que els que et coneixen sàpiguen qui eres.
.-Si vols discutir sobre quina hora és, no escrigues com es fabrica un rellotge.
.-Jo abans d'escriure m'ho he pensat, si tu també tens aquesta capacitat t'agrairia que ho feres.

Ah! i aquest bloc no està fet per a "modelnos", disminuïts i richardistes. Si sou d'aquests i teniu ganes de tocar les pilotes ompliu el bloc de comentaris, insulteu-me i escrigueu les bajanades que vulgueu, açò el que fa és desqualificar-vos més encara. I si teniu trellat, no sé que collons feu per ací. Les persones normals no solen anar allà on no els agrada o llegir el que no els interessa, ara, vosaltres mateixos.

(Tot açò dels comentaris no és per mi: ja fa temps que no entre a llegir-los, no els conteste i quan vull escric al voltant però sense contestar. Em sap greu per persones que fan comentaris, o els agradaria fer-los, i vosaltres els ho impediu. Ja vos dic que a mi no m'afecta, jo escriuré el que voldré, amb comentaris o sense, amb afalacs o insults)

P.S. Ja, ja sé que no servirà de res, el "modelnos", disminuïts i richardistes sense trellat que fan comentaris, seguiran sense tindre trellat, Jordi seguirà sense enterar-se i els destrellatats com Maties de Calp, els seguirà la corda i això és el que no teniu que fer Macianet.

P.P.S. Tinc moltes entrades en aquest bloc, vull fer una neteja, no sé quan, i tal volta trauré alguns escrits meus i tots els comentaris que no diuen res. No sé quan, però ho faré. (Salvador, ja saps com puc guardar en altre lloc allò que m'interesse?)

El Conservatori

2010-01-29T11:29:00.000-08:00

Advertiment: Als "modelnos", disminuïts i richardistes, els pega molt mal llegir aquest bloc i pareix comprovat que damunt els produeix addicció.

Quan acabes els estudis de guitarra al Conservatori, no saps tocar una Soleá, i menys encara arribes a distingir una Granaina d'una Media Granaina, tot açò comptant que conegues l'existència d'eixes formes musicals.
Ara, te les apanyes prou bé amb la música d'Aguado, Sors, Tàrrega i demés; amb les transcripcions de Bach, d'Albéniz, de Granados i de les obre escrites per l'instrument per Lauro, Villa-lobos o Castelnuovo.
Els conservatoris ensenyen les obres, els repertoris i la metodologia d'allò que diem Música Clàssica i els instruments adients per interpretar-la.
Segons conservatoris, arriben a la Música Antiga i fan incursions en la moderna i contemporània. Açò passa en comptats conservatoris, tots de grau superior, i és inexistent en els conservatoris professionals o de grau mitjà.
Què ensenyaran en els conservatoris que tinguen oferta de xirimita? Obres, repertori i metodologia de Música Clàssica?, No, no existeix açò per la xirimita.
Música Antiga? No, no existeix açò per la xirimita.
Música Moderna i Contemporània? No, no existeix açò amb els paràmetres de la Música Clàssica, que torne a repetir és a la que es dediquen els conservatoris.
Què ensenyaran doncs, els conservatoris que tinguen oferta de xirimita?
Música Tradicional Valenciana? No pareix que vaja per ací la cosa.
Música Rock? Cap Director ni cap Cap d'Estudis o permetria.
Música Folk? Digueu-me on.
Què collons ensenyaran en els conservatoris?
A tocar l'intrument? Si, tal volta: per tocar quina música?
Com hi ha coses que no m'agrada argumentar, us diré què pense dels estudis de xirimita als conservatoris: Una collonada d'ignorants.

Porquet i Santa Paula

2010-01-24T12:43:00.001-08:00

Advertiment: "modelnos", disminuïts i richardistes, aquest bloc no és per vosaltres.

Dissabte vaig tocar al Porquet d'Altea, una festa singular, sense comissió, sense protocol, sense programa. Altres anys l'havien organitzat els xirimiters de la Filharmònica, enguany han estat persones diverses del barri.
Dia trist i desapacible i un vent gelat. Vaig patir molt de fred.
Diumenge ho vaig fer a l'ermita de Santa Paula a Dénia. Cap les dotze ha començat a ploure i ja no ha parat en tot el dia.
La festa és el dia 26, però els festers enguany l'han volguda canviar al diumenge i malauradament no l'han encertada.
Dia trist i desapacible i molt de fred. Sort que ens hem aixoplugat en l'ermita i hem tocat dins, on també hem dinat; enguany paella amb pilotes que tres dones de la festa han cuinat a sa casa.
En acabant la missa de la vesprada, la tonada dels goigs m'ha semblat més llarga que mai i pensava que ja no podria amb les terceres. He tingut tot el dia els dits erts i sort hem tingut d'estalviar-nos la processó.
En tornar al cotxe el tabaleter i jo ens hem banyat i hem arribats enravenats. Damunt la calefacció no funciona massa bé.
Com dic amb sornegueria: La dura vida de l'artista.

(El de la fotografia no sóc jo, és un xirimiter de terrissa que em va regalar una amiga)

Xavier Richart- Postil·la

2010-01-20T08:09:00.000-08:00

Advertiment: Als "modelnos", disminuïts i richardistes, la lectura d'aquest bloc els pot produir herpes als llavis i artrosi muscular i cerebral. Als primers símptomes es recomana rentar-se els ulls amb abundant aigua clara i fer exercicis de relaxació.

En un any determinat que no recorde, es convocaren les oposicions a la plaça de professor de dolçaina en l'Escola Municipal de València, que fins eixe moment havia tingut interinament Xavier Richart.
El mateix Richart i els seus seguidors i sectaris parlaven com si la plaça fora d'ell i de qui gosaria de presentar-se i fer-li oposició. Estigueren mesos defensant la seua propietat i advertint del perill de que se la pogueren furtar. També parlaven dels enemics que tenia al Conservatori José Iturbi.
Finalment només es presentà el mateix saxofiniste de la convocatòria de la plaça interina. Si a qualque xirimiter li se passà la idea pel cap, per uns motius o d'altres, no es presentà cap.
Convocades les proves, Xavier Richart, entre d'altres coses que desconec, envià correus electrònics a molts xirimiters per que acudiren a donar-li suport.
Alguns membres del jurat qualificador denunciaren que havien rebut telefonades amenaçadores i crec recordar, que es parlà també d'agressions a les propietats. També telefonaven l'altre opositor dient-li de tot.
En la primera prova teòrica el saxofoniste aconseguí més puntuació que Richart i en la pràctica d'executant que era oberta al públic, els seus seguidors i sectaris bonegaven el saxofoniste i aplaudien Richart. (Em deixaren una gravació: no hi havia diferència entre un i altre)
No es feren més proves: Alguns membres del jurat renunciaren i el saxofoniste presentà un escrit anunciant que es retirava de les oposicions per la situació anòmala que s'havia creat.
Així les coses i com els PePeros de l'Ajuntament de València estaven de la seua part (ell sabrà perquè), Xavier Richart obtingué la plaça en ser l'únic que es presentava.
El director del Conservatori va dir que al remat no tenia cap importància perquè no era una plaça de professor del Conservatori.

Sant Antoni del Porquet

2010-01-17T08:29:00.001-08:00

Advertiment: Als "modelnos", disminuïts i richardistes, en llegir aquest bloc els eixirà el Foc de Sant Antoni, també conegut per Herpes Zòster. És molt dolorós.

S'ha acabat Sant Antoni.
Ara fa trenta o quaranta anys Sant Antoni del Porquet era festa grossa a molts pobles de La Marina, una festa d'hivern amb unes manifestacions ben curioses i a càrrec, principalment, dels llauradors que eren els que tenien més animals domèstics.
En acabar-se a poc a poc les cavalleries i deixar de criar i matar porcs els particulars, la festa anà esllanguint-se i a molts llocs deixà de fer-se.
Ara fa uns anys però, amb la moda de tindre cavalleries per caprici i per què els diners corrien amb molta alegria, ha tornat la festa a molts pobles.
Normalment la festa la passen al cap de setmana d'abans o després del dia 17 que és el dia del Sant, amb la qual cosa em feia dos o tres pobles. Enguany en tocar el dia del Sant en diumenge, tots les han fet aquest cap de setmana i he tingut overbooking.
Ho he solucionat com he pogut tirant mà d'amics i deixebles. Han estat uns dies apretats, però al remat tot ha eixit a satisfacció.
Visca Sant Antoni que m'ajuda a passar l'hivern.

(Aquest mes de gener encara ho arrodoniré amb dues festes més: Sant Paula de Dénia i el Crist de la Salut d'Altea la Vella)

Les negres

2010-01-15T15:10:00.000-08:00

Advertiment: La lectura prolongada d'aquest bloc pot donar positiu en els controls de fidelitat als "modelnos", disminuïts i richardistes.

Hi ha molts sonadors que toquen amb una xirimita negra i diuen sobre elles moltes collonades:
Són millors? No, són negres.
Sonen més? No, són negres.
Sonen diferent? No, són negres.
Duren més? No, són negres.
Tenen un timbre propi? No, són negres.
Afinen millor? No, són negres.
Són més autèntiques? No, són negres.
Et fan millor xirimiter? No, són negres.
Són més boniques? No, són negres.
Quan jo era jove ens compraven uns pantalons vaquers i ens banyaven en la mar amb ells posats. Diuen que així prenien millor color i forma i resultaven més interessants.
En les excavacions arqueològiques en jaciments de fa milers d'anys troben molts elements de decoració i adreç personal.
Pareix que açò de voltar-se d'elements decoratius ve de molt lluny. No tenen cap utilitat exceptuant l'adornament, el desig de destacar, d'estar a la moda, de no desentonar amb els demés i consideracions semblants.
Ara molts fan sonar una xirimita negra i els motius no són cap novetat: tenen milers d'anys.

(Una anècdota doble de Richart, gran impulsor de les xirimites negres. Ara fa anys estava a la meua caseta de camp, havíem dinat una paella i parlàrem de xirimites. Va provar algunes meues i va dir en to recriminatori: "Sonen molt!". És dir, que no li agradaven per que tenien massa sonoritat. En la mateixa conversa parlàrem d'afinació. Després d'escoltar-li unes quantes tonteries li vaig dir: "No, les coses no són així i, per altra banda, la nota X la tens desafinada. Està alta" Va treure l'afinador i va comprovar que era cert. No li va interessar cap de les dues realitats. Efectivament és un disminuït tocant i la nota desafinada no sé si també l'haurà mantinguda)

La xirimita negra de la fotografia té més anys dels que porta tocant Xavier Richart.

Publicitat d'uns amics

2010-01-12T18:02:00.001-08:00

Uns bons amics em demanen donar ressò de la seua escola. Ho faig amb molt de gust.

(Com sempre els tabaleters els més pobrets: als de la xirimita, instrument, tudell, canya i funda; els tabaleters amb els palets tenen prou)

Xavier Richart i III

2010-01-10T14:28:00.000-08:00

Advertiment: Els "modelnos", disminuïts i richardistes deuen d'abstindre's de llegir aquest bloc. De no seguir aquesta recomanació patiran mals inenarrables, irreparables i desconeguts que, ara per ara, no tenen guariment.

Richart no ha aconseguit que els professionals de la música consideren la xirimita com un altre dels instruments de vent estàndards. Els conservatoris valencians tampoc no pareix que ho vegen i el gran públic consumidor i amant de l'instrument ni tan sols ha arribat a enterar-se. (Tot el que diuen és: van vindre uns que sonaven d'una manera rara. Uns concretament em van dir que sonaven com abelles)
El que si ha aconseguit és que centenars de nous sonadors desconeguen la cultura, el repertori i el patrimoni de la xirimita i que practiquen l'instrument amb unes contradiccions, un desgavell i una ignorància que fa feredat.
Richart deu d'estar content en vore com la seua manera disminuïda de sonar s'escampa per tot arreu i de com accepten que les xirimites fetes amb el seu vist i plau són les canòniques i que el color de la fusta ha de ser negre per ser autèntica.
Richart ha fet un munt de tonades per xirimita, més concretament per colla de xirimites. Malgrat tot, no deixen de ser músiques populars per un instrument popular. Si algú escriguera coses semblants per, diguem-ne, un grup de saxos, tots dirien que quina "xorrada". Només es poden mantindre i interpretar-se dins del context de la música popular per un instrument popular.
Els seus seguidors, els membres de la secta -segons el meu alumne-, com ha demostrat a bastament la història, són encara més richardistes que Richart i, malauradament, més ignorants i més terrossos. Eixe desideràtum de normalització i estandardització és per ells la veritat revelada i ha impregnat una part important dels nous sonadors.
Richart no ha aconseguit superar el seu complexe, la xirimita està on estava: Degradada pels "modelnos", disminuïts i richardistes; disminuïda, maltractada, de dol, de negre, però on estava: en la música popular i tradicional i en l'imaginari festiu dels valencians
Ara però, els seus seguidors s'han cregut la seua doctrina i pensen que és com qualque altre instrument estàndard, fins i tot alguns deuen de creure que està feta per tocar als grups de roc, amb el piano, l'orgue i, sobre tot, sobre tot, per tocar la Muixaranga.
Hi ha centenars de sonadors, que creuen en Richart, que toquen -si poden- les seus composicions i sobre tot, sobre tot, ignoren, menyspreen i neguen l'existència de la cultura, la tradició i el patrimoni de la xirimita valenciana.
La impossibilitat i les contradiccions de la dèria de Richart ha malbaratat l'ensenyament i l'assumpció, el respecte i l'estima de la xirimita dels seus seguidors; ha situat l'instrument en un espai eteri, inexistent, imaginat i deixa als seus deixebles en la ignorància més enciclopèdica.

Xirimita nova

2010-01-06T14:44:00.001-08:00

Advertiment: La lectura d'aquest bloc, als "modelnos", disminuïts i richardistes, els pot afectar les circumvolucions del cervell escrotal. I això no te guariment!

Des de novembre que, a estones, he estat fent xirimites. Li he fet una d'ametller a un meu tabaleter que ara està estudiant la xirimita.
A un altre alumne de xirimita li he fet una de caprici personal: negra amb virolles d'argent.
Per mi m'he enllestit avui una de boix -la que podeu vore en la fotografia- i li he posat una mica de negre al gobelet per tal de que els "modelnos", disminuïts i richardistes la puguen reconèixer en vore-la.
Els dos forats pel Fa sostingut i el Fa natural ja m'ho perdonaran, però és que jo sóc molt tronxo i si no tinc marcada la distància mai no encerte el Fa natural i quan ho encerte: mai estic afinat!
El nus al costat del bordó ja anava incorporat en la fusta. Crec que fins i tot em cobraren més per això.

Reis passats per aigua

2010-01-05T13:26:00.000-08:00

Advertiment: La lectura d'aquest bloc, als "modelnos", disminuïts i richardistes els pot provocar càncer a la boca, als llavis i a la llengua.

Al meu poble no plou molt, de fet a l'altra banda del Mascarat plou molt més, però colló, el poc que plou pareix que estiga concentrat en les festes que toquem la xirimita.
Començàrem al setembre amb la Romeria del Rescat, una representació de la llegenda de l'arribada del Crist a Altea, on vaig acabar xopat.
Ja dins de les festes de Moros i Cristians i el Crist, crec que no hi hagué dia que no em banyara i un dels dies no pogueren ni fer la despertada. El dilluns de la desfilada dels moros caigué amb ganes, ens esperàrem tot el que vam poder i en eixir, ja fora d'horari i per la caboteria del rei moro: una altra mullena. En la festa de Santa Bárbara també plogué un dia.
I hui en la Cavalcada dels Reis, poc, però també m'he banyat.
Ara vindran Sant Antoni, la Festa del Porquet i el Crist d'Altea la Vella. Crec que vaig a comprar-me un "xubasquer" d'eixos de plàstic transparent que es duu rollatdet en la butxaca.
No sé a vosaltres, però a mi açò de banyar-se mentre toque mai no m'ha pegat bé.

Burreta i Reis

2010-01-02T09:37:00.001-08:00

Advertiment: La lectura d'aquest bloc, als "modelnos", disminuïts i richardistes els provoca cardiopaties i accidents cerebrovasculars.

Hui he tocat en la Burreta del meu poble, demà ho tornaré a fer i el dia 5 ho faré en la Cavalcada dels Reis.
I és tot el que han donat aquestes festes. No és gran cosa però m'ajudarà a pagar la calefacció.

(En la fotografia podeu vore la burreta amb l'albarda per replegar les cartes dels xiquets. Malgrat el que pensen alguns, les tradicions no és que es mantenen, és que fins i tot es recuperen)

Xavier Richart-II

2009-12-29T10:09:00.000-08:00

Advertiment: La lectura d'aquest bloc als "modelnos", disminuïts i richardistes els pot produir trastorns mentals realment dolorosos i en alguns casos irreversibles.

Sumit i esfonsat en el complexe d'inferioritat, Richart es llançà totalment i aferrisadament a proclamar la igualtat de la xirimita amb els demés instruments de vent estàndards del Conservatori José Iturbí al que estava adscrita administrativament l'Escola Municipal de Dolçaina de la que era mestre.
Elabora i publica un mètode propi per intentar d'igualar l'ensenyament amb els instruments estàndards. No ho aconsegueix -no es pot aconseguir- i torna a manifestar el seu complexe: els exercicis, ELS EXERCICIS!, tots i cadascú d'ells, estan signats i amb el rodonet i la C, assenyalant clarament la propietat de l'autor.
La sort, una altra volta, fa que un alumne seu, Jacint Hernàndez, d'Alcàsser (L'Horta), tinga a la seua volta un amic del poble, flautiste i mestre a un conservatori de Madrid, Joaquim Jericó, el qual composa una obreta per dues xirimites i banda.
L'estrena d'aquesta obra per la banda d'Alcàsser i els xirimiters Jacint Hernàndez i el mateix Richart, li dóna una forta espenta a la seua dèria. L'obreta es programa a molts llocs i fins i tot ho fa la Banda Municipal de València. (Curiosament, abans de Jericó, Antonio Carillos, clarinetiste de la Banda Municipal d'Alacant i mestre de la de Relleu (La Marina) ja havia fet i estrenat una altra obreta per banda i dues xirimites. Però Relleu para molt lluny de València i de Richart)
El treball de Richart per aconseguir el que vol és incansable. Al seu poble, Algemesí (La Ribera) aconsegueix que es fasa un concurs de composició sota les seues directrius i de pas es carreguen a Josemi Sánchez de mestre de l'escola del poble (Josemi no veu clar el pensament de Richart)
Donat l'èxit insospitat de l'obreta de Jericó, d'altres autors en fan més per banda i xirimita i el mateix Jericó una per orquestra, xirimita i tabal.
Li ha estat de gran ajuda el recolzament i el suport de J.R. Pascual Vilaplana, que fou director de "La Xafigà" i és autor de nombroses peces per a banda on inclou la xirimita.
Les seues relacions en la Federació de Colles fa que aquesta adopte com a únic i obligatori el seu mètode i reivindique l'entrada al conservatori de la xirimita.
Com no existeix literatura musical que avale la seua dèria, publica una sèrie de peces i fragments de música clàssica adaptades per xirimita. Abans havia publicat algunes peces festives, tradicionals i d'autors diversos i un llibret d'exercicis i tonades actuals, sobre tot seues.
Forma una colla, "La Inestable", que malgrat els seus desitjos es dedica a fer "concerts" de música per xirimita no precisament homologables amb els d'altres instruments estàndards (La realitat és la realitat) però on demostren la seua habilitat disminuïda.
Per millor aconseguir els seus propòsits i escampar la seua dèria es volta d'una colla d'acòlits i aduladors que, a l'ensems que li fan de guàrdia de corps, ensenyen allà on poden la doctrina del mestre. (En opinió d'un alumne meu de trellat: són una secta)
Richart ocupa un lloc de privilegi sent mestre a l'Escola de València, que ell adorna i augmenta presentant-se com mestre del Conservatori José Iturbi i al remat, la seua influència, a poc a poc, arriba a gairebé tot el País Valencià.
Per altra banda el seu mètode és el millor dels que existeixen en aquest moment: El de Blasco és molt fluixet i el de Xavir Ahuir és tan trampós que no paga la pena. Així doncs, en el regne dels cecs el tort és el rei i el mètode de Richart s'estudia a tot arreu, am la qual cosa centenars de sonadors desconeixen el patrimoni cultural de la xirimita i suren en eixe terreny del no res al que els aboca el mètode de Richart.
Ara la xirimita ha aconseguit entrar als conservatoris de grau mitja i paradoxalment no ho ha aconseguit Richart, els seus amics, la seua secta, la Federació: a vingut de mans de Madrid.
Pel que jo sé, els claustres i les direccions dels conservatoris valencians no han tingut moltes ganes d'ensenyar xirimita i crec que només hi ha dos o tres que ho fan.

Xavier Richart-I

2009-12-25T17:30:00.000-08:00

Advertiment: Aquest bloc no està fet per "modelnos", disminuïts i richardistes. La seua lectura pot produir-les més miopia de la que ja tenen. La meua recomanació sincera és que s'abstinguen.

Xavier Richart és a la base de la concepció actual de la xirimita per part dels "modelnos", disminuïts i, clar està, richardistes.
Richart era estudiant de flaüta de bec al Conservatori del Liceu de Barcelona. S'havia ensenyat malament a tocar la xirimita a l'escola d'Algemesí amb un mestre successor de Blasco, Dídac Ramon, que no arribava ni a ser sonador.
Es pot dir doncs que és un autodidacta en la xirimita.
Vacant la plaça de professor de xirimita en l'Escola Municipal de Dolçaina de València per jubilació de Juan A, Blasco, Richart es presentà a la prova per cobrir-la.
Curiosament no es presentà cap xirimiter i l'únic contrincant de Richart fou un saxofoniste que, si fa no fa, tenia els mateixos coneixements que ell: cap.
Guanyada la plaça de xiripa, Richart s'ensenya amb les classes i els alumnes i açò el determinarà per sempre.
L'Escola Municipal de Dolçaina de València fou adscrita a efectes administratius al Conservatori Municipal José Iturbi, amb la qual cosa en la pràctica Richart era un professor més, però, ai, no ho era en la realitat i en el funcionariat.
Amb el seu inexistent coneixement de la xirimita i el menyspreu dels professors del Conservatori, Richart anà congriant un complexe d'inferioritat que atribuí a l'instrument i a partir d'ací tots els seus esforços anaren encaminats a ser considerat com qualsevol altre professor del Conservatori i el seu instrument com el dels altres.(Una manifestació d'açò fou el presentar-se a tot arreu com professor del Conservatori i no pas de l'Escola de Dolçaina)
Si Richart hagués tingut una cultura consolidada de l'instrument i el seu entorn, hagués reivindicat la cultura tradicional i autòctona de la xirimita, hagués rebut la consideració i l'estima dels seus companys, però Richart no parlava de res d'això -entre d'altres raons per què ho ignorava- i els feia propaganda de l'igualtat de la xirimita amb els instruments estàndards, amb la qual cosa encara baixava més la seua consideració entre els professors del Conservatori. (Ell i jo ho sabem bé, ell per viure-ho cada dia, jo per les seus demandes d'ajuda i per alguns professors del Conservatori que eren amics)
Richart podria haver estudiat la cultura de la xirimita, la seua antiguitat, la seua tradició, el seu repertori i haver reivindicat la xirimita en l'imaginari col.lectiu i festiu dels valencians. I ho podia haver fet amb total respecte, autoritat i dignitat, doncs ell era mestre de dolçaina de l'Escola Municipal. No va voler, no va saber, no va tindre ganes, no li va interessar i s'entestà en el camí equivocat: La xirmita era com l'oboè, el saxòfon, el clarinet, la trompa... i tot el que aconseguí fou somriures d'acompliment, desdenys, menyspreu i enfrontaments, que es manifestarien anys més tard i amb tota cruesa en les oposicions a la plaça en propietat.

Nadal i Cap d'Any

2009-12-23T09:59:00.000-08:00

(Ui, me n'oblidava i he tingut que escriure de nou)

Advertiment: Els "modelnos", disminuïts i richardistes patiran molt llegint aquest bloc. Es recomana no ho facen. Si en qualsevol cas no segueixen l'advertiment no em faig responsable.

L'hivern no és temps de molta faena pel xirimiter, sobre tot perquè les festes grans es fan en el bon temps, però per sort van caiguent faenetes de tant en tant. A Nadal i Cap d'Any sempre cau alguna.
Demà 24 tocaré a un hotel -fa anys que ho faig- tot ple de turistes que vénen a passar els dies de Nadal. La majoria són anglesos, alemanys i holandesos i alguns escadussers espanyols. Si n'hi ha de valencians i catalans, deuen d'estar molt amagats perquè mai no n'he vist cap.
Tonades valencianes de festa, alguna nadala i, segons la nacionalitat, cançons populars que conec de les seus terres. Pantalons de vellut, camisa blanca, brusa i manta al coll. Em paguen molt bé, i acabe amb temps de vindre a sopar a casa.
La festa és al "hall" de l'hotel. Hi ha uns animadors i un mestre de cerimònies. L'espai és molt ample i en un lloc ben situat tenen un petit entaulat. Quan m'ho indiquen isc tocant, puge al cadafal i vaig tocant el que vull. Són molt amables i aplaudeixen molt. En començar les cançons de les seues terres solen seguir-les amb les veus i canten amb gana. Tots tenen copes a les mans, crec que obsequi de l'hotel.
D'altres anys hi he anat a tocar en alguna festa de Cap d'Any: cobrant molt. Enguany m'han vingut a buscar de Benidorm, però o estic fent-me vell o tinc prou i no em cal: no aniré.